Per què els musulmans no poden beure alcohol?

Per què els musulmans no poden beure alcohol?

L’abstinència és la resposta a una qüestió religiosa i socio-cultural 

“— [...] Quan algú s’embriaga perd el control. L’islam insisteix en el domini personal i en la llibertat de l’home, que el fa responsable. —I si no beus alcohol ets lliure? — [...] L’home pot escollir entre beure’n o abstenir-se’n. Però si en beu i s’embriaga, ell és l’únic responsable dels seus actes.” Aquesta explicació de T. Ben Jelloum, extreta del llibre ‘L’islam explicat als nostres fills’, ens aporta una excel·lent visió èmica (des de dins de la pròpia cultura) del perquè d’aquesta prohibició. Però per als antropòlegs, amb aquest punt de vista no n’hi ha prou. Ja hem vist en el cas de les vaques sagrades com a voltes els tabús alimentaris amaguen, per exemple, estratègies adaptatives a l’entorn de la cultura que els formula.

Els antropòlegs especialitzats en hàbits alimentaris creuen que l’explicació de la tolerància vers l’alcohol en les diferents religions pot trobar-se en la funció que acomplia la beguda dins les societats que les van veure néixer. Així, el cristianisme, que en general tolera l’alcohol, es va desenvolupar en una àrea cultural on el vi hi tenia una presència omnipresent. Prohibir-lo hauria estat molt impopular. Un poble catòlic com l’irlandès, conegut també pel seu amor a la cervesa, ha atribuït des d’antic diverses propietats terapèutiques a l’alcohol. A Aràbia, on va viure el profeta, en canvi, l’única beguda alcohòlica coneguda era el most de dàtils fermentat. Sembla, per tant, que l’alcohol allà acomplia una funció marginal. Prohibir-ne el consum degué semblar una cosa lògica, semblant a la percepció —almenys l’oficial— que actualment es té sobre les drogues.

Una altra explicació, més de caràcter funcionalista, es trobaria en la línia del raonament que va esbossar l’antropòloga Eleanor F. Eckstein, qui creu que els aliments en una religió poden contribuir a tres fins: comunicar-se amb Déu, demostrar fe mitjançant l’acceptació de les directrius relatives a la dieta o bé desenvolupar una disciplina mitjançant el dejuni. És evident que el que ens ocupa és un cas del segon tipus, ja apuntat per Ben Jelloum, i del qual trobaríem clars paral·lelismes en altres grans religions, entre les quals hi ha la catòlica.