Paraules d'origen àrab

Els arabismes estan relacionats amb les activitats en què la cultura aràbiga fou capdavantera sobretot a l’edat mitjana. Actualment molts dels arabismes d’aquest origen han esdevingut desuets per la relació amb la vida tradicional (en el català bàsic els arabismes ja només representen el 2%). 

Els arabismes del català, i moltes dels corresponents en altres idiomes, pertanyen sobretot a la terminologia de la construcció (alcova, argolla, golfes, jàssera, rajola), el guarniment de la casa i el vestuari (aixovar, alfàbia, alfil, arracada, barnús, catifa, escacs, gerra, guitarra, matalàs, safata, setí, sanefa, sarró, setrill, sofà, tarima, tassa, taüt), l’agricultura (albercoc, albergínia, alfals, arròs, carxofa, cotó, garrofa, llimona, taronja, sèquia), la gastronomia (almívar, escabetx, fideu, mandonguilla, massapà), el govern (alcalde, aldea, alqueria, rafal, raval), la guerra (almirall, almogàver, ràtzia, ronda, tambor), la química i l’adrogueria (alcohol, càmfora, elixir, química, quitrà, sosa, talc, xarop), el comerç i el transport (albarà, aranzel, arrova, aval, magatzem, tara, tarifa) i la navegació (garbí, llebeig, llibant, ratxa, xaloc), la pesca (aladroc), l’astronomia i la matemàtica (algoritme, almanac, guarisme, xifra, zenit, zero), i la fauna (fardatxo, gasela, girafa, papagai, zebra).

També tenim arabismes en la toponímia de la Península Ibèrica, les Balears i Sicília. En el cas del territori de llengua catalana es classifiquen en 

a) apel·latius (Albaida, Albalat), 

b) procedents de noms propis (molts començats per Beni-, Bini-, ‘fill de’), 

c) apel·latius seguits de noms de persona i 

d) híbrids amb un element llatí (Benillup, Catarroja, Llucalcari, Valldemossa). 

Els apel·latius es repeteixen a les Balears i al País Valencià (Muro, Rafal, Alqueria, Alcúdia, Algaida, Almudaina). La zona de distribució dels topònims és la mateixa que la del lèxic comú.

Hi ha també antropònims d’origen aràbic tradicionals del territori de llengua catalana. Només són cognoms i són moltíssims menys que els noms comuns i els topònims. Són casos d’antropònims d’origen àrab els següents: Arabí, Arrom, Bennàsser, Borja, Gamundí, Homar, Maimó, Massot, Massutí, Medina, Melis; Vinàixer, Vinatea. 

A aquesta minsa quantitat s’hi haurien d’afegir els que procedeixen de topònims (Binimelis, Deià, Mesquida, entre els actuals) i que no són, doncs, el reflex d’una població mudèixar. El poc nombre d’antropònims d’origen aràbic conservats és el resutat del costum que els esclaus en cristianitzar-se adoptassen el cognom català dels seus padrins i un nom cristià.