Els cinc pilars de l'Islam

Tradicionalment es diu que la fe en l’Islam es basa en cinc pilars fonamentals. Aquests pilars són ritus religiosos de compliment obligat per a tots els practicants i consti- tueixen el nucli central i denominador comú de tots els musulmans, al mateix temps que distingeix l’Islam d’altres cultes religiosos. El compliment d’aquests pilars exigeix una dedicació de ment, cos, sentiments, temps, energies i possessions materials. En complir amb les obligacions dels fonaments es reforça la constant presència de Déu en la vida dels musulmans, recordant-los que són membres d’una única comunitat mundial de creients, l’umma. 

Per ser un bon musulmà cal complir amb dues condicions fonamentals: reconèixer i afirmar que tan sols existeix un Déu i que Mohamed és el seu Profeta i, a més a més, posar en pràctica i complir els cinc pilars fonamentals de l’Islam, que són el testimoni de la fe, les oracions diàries, l’ajut als necessitats, el dejuni durant el ramadà i la pe- regrinació a la Meca. 

1. El testimoni de la fe o Xahada 

El testimoni de la fe és el pilar més important i consisteix a reconèixer un únic Déu i Mohamed com el seu Profeta. Aquest reconeixement s’ha de fer des del cor, amb els actes de les persones, i amb les paraules, mitjançant la professió pública de la fe. És una fórmula senzilla que consisteix a afirmar públicament, amb fe i convicció Ashhadu ana la ilaha illa Alah, wa ashhadu ana Mohamed rasul Alah, és a dir “dono el meu testimoni que només existeix un Déu i dono el meu testimoni que Mohamed és el seu missatger”. En síntesi significa que ningú pot ser adorat, només Déu, i que el seu missatger i últim Profeta és Mohamed. 

Tots els musulmans hauran de recitar aquesta fórmula públicament i amb convicció per practicar l’Islam. En aquest sentit, la Shahadah té el mateix valor litúrgic que el bateig per al cristianisme. 

2. L’oració o Salat 

L’oració és un aspecte fonamental en la vida dels musulmans. És la columna vertebral de l’Islam. Diàriament milions de musulmans s’orienten cap a la Meca, la ciutat més santa de l’Islam, i lloc de naixement de Mohamed on hi ha la Kaâba. (1) 

Salat és el nom que reben les cinc oracions diàries: a l’alba, al migdia, a mitja tarda, al vespre i abans de la mitjanit. Aquests cinc resos, que contenen versicles de l’Alcorà, són obligatoris i s’han de fer en àrab, la llengua de la revelació, independentment de la llengua materna dels fidels. 

L’oració és una connexió directa entre el creient i Al·là, per la qual cosa, abans de començar les oracions s’ha d’anar net de cos i de ment. Per això abans dels resos es fan les ablucions purificadores, que consisteixen a rentar-se bé la cara, els braços, les mans i els peus. Aquestes són les ablucions simples o petites. Les ablucions comple- tes consisteixen a rentar-se bé tot el cos, i es fan després de tenir relacions sexuals, i en les dones després de tenir la menstruació. 

Cada part de l’oració té una funció determinada dins d’aquest ritual diari, de manera que es combina meditació, devoció, ascensió moral i exercici físic. Preferiblement l’oració s’ha de fer en companyia, però si no és possible es fa individualment. Les per- sones que tenen problemes de salut o que ja són grans poden resar asseguts o fent moure només els ulls. Les oracions es poden fer gairebé a tot arreu (als camps, a les fàbriques, a les oficines, a les universitats, etc.), només cal que l’espai sigui net. 

3. L’almoina o Zakat

Segons l’Islam, tot pertany a Déu, i la riquesa, per tant, ha estat col·locada a les mans 

dels éssers humans només perquè l’administrin. 

El significat original de la paraula zakat és purificació i creixement. Donar el zakat significa “donar un percentatge especificat sobre certes propietats a les persones necessitades”. Cal fer-ho discretament, sense presumir ni assenyalar ningú per no humiliar-lo. El principi fonamental del zakat és ajudar les persones que ho necessiten. D’aquesta manera es purifiquen els guanys i les riqueses de la persona i s’ajuda a establir una justícia social i econòmica més gran. 

El percentatge, que es fa obligatòriament sobre l’or, la plata i els diners en efectiu que no s’hagin fet servir al llarg d’un any lunar, és del 2,5%. D’aquesta manera, les pos- sessions es purifiquen en reservar una porció petita dels ingressos per als necessitats. Una persona també podrà donar tot el que vulgui com a almoina o caritat. 

4. El dejuni o Sawm durant el Ramadà 

El Ramadà és el nom del novè mes del calendari musulmà. És el mes sagrat per als musulmans, ja que durant aquest mes Mohamed va rebre la primera revelació de l’Alcorà. Durant tot el mes de ramadà tots els musulmans dejunen des de l’alba fins a la posta de sol, s’abstenen de menjar, beure, fumar i de tenir relacions sexuals. Els ancians, les persones malaltes, les que són de viatge, els nens i les dones que estan embarassades, que donen de mamar o tenen la menstruació no tenen l’obligació de dejunar. (2) 

El dejuni és una pràctica comuna de totes les religions, de vegades exercit com una penitència, d’altres per distreure dels plaers carnals. En l’Islam es dejuna per superar- se com a persona i aprofundir en la disciplina, la reflexió i la vida espiritual. Durant el mes del ramadà es posa a prova la voluntat de resistir les temptacions i la capacitat de meditar sobre la vida. 

És un mes en què els creients es dediquen a resar en recolliment i a examinar la seva conducta en la vida. És, al mateix temps, una mostra de solidaritat cap a les persones que no tenen les seves necessitats bàsiques cobertes diàriament, les persones que passen gana i set i les persones menys afortunades, les quals cal ajudar i acollir. 

El dejuni es trenca a la posta de sol, just després de la quarta oració.(3) És un moment de festa i unitat familiar, de solidaritat col·lectiva, d’instrucció religiosa i purificació espiritual. El final de mes del ramadà és la segona festa més important en el calendari musulmà: la festa de l’Aïd el Fitr. (4) 

5. El peregrinatge a la Meca o Hajj 

La peregrinació anual a la ciutat de la Meca, a l’Aràbia Saudita, és una fita que els musulmans han de complir, com a mínim un cop a la vida, sempre que es tinguin els mitjans físics i econòmics suficients per poder-la fer. 

Cada any milions de persones de tots els països del món van a la Meca. Malgrat que la primera ciutat santa de l’Islam, la Meca sempre està plena de visitants, el Hajj anual comença en el dotzè mes del calendari islàmic. Els peregrins homes vesteixen vestimentes especials i simples: dues peces de tela de color blanc que fan que des- aparegui qualsevol tipus de distinció cultural i de classe. Les dones van vestides amb robes que cobreixen tot el seu cos excepte la cara i les mans. El fet de cobrir-se el cos constitueix un símbol de pobresa i d’unitat i igualtat entre tots els creients de manera que tots es presenten davant Déu sense diferències. 

Els peregrins van a resar a la mesquita de Haram, on hi ha la Kaâba cap a la qual els musulmans dirigeixen les oracions quan resen. La Kaâba és el lloc d’adoració que Déu va fer construir als profetes Abraham i al seu fill Ismael. (5) 

Els ritus del Hajj consisteix a fer set voltes a la Kaâba, i a anar set vegades entre les dues muntanyes de Safa i Marwa, tal com ho va fer Hagar, la mare d’Ismael buscant aigua. Després els peregrins es reuneixen a la muntanya d’Arafa per demanar els seus desitjos a Déu i per demanar perdó i misericòrdia. La imatge dels creients amb les seves vestimentes blanques a la muntanya d’Arafa demanant misericòrdia divina fa recordar als musulmans com serà el dia del judici final. 

El final de la peregrinació està marcat per una festa, l’Aïd el Adha. S’inicia amb una oració entre tots els peregrins i, a continuació, se sacrifica un xai en commemoració del sacrifici d’Abraham. El seu significat és el mateix que en la religió cristiana. Déu va demanar a Abraham que, per demostrar la seva fe, sacrifiqués el seu fill gran. Quan Abraham estava a punt de sacrificar-lo, Déu li va enviar un xai perquè el degollés en lloc del seu fill Ismael. 

Per aquest motiu, la festa del Hajj o festa de la peregrinació és coneguda també com la festa del xai. Actualment ha esdevingut la festa més important del calendari musulmà. (6)

1- Literalment significa donat, és una estructura cúbica coneguda i considerada com la primera casa de Déu. Construï- da per Adam a imitació de la casa de Déu en el cel, lloc on hi ha el tro diví envoltat d’àngels. En una de les cantonades de pedra negra, que presumptament l’hi havien col·locat Abraham i Ismail com a símbol de l’aliança de Déu amb ells dos i, per extensió, amb la comunitat islàmica.  

       

2- Els viatgers, les dones embarassades, les que donen de mamar o les que tenen la menstruació, no tenen l’obligació de dejunar, però sí que han de recuperar els dies de dejuni que no han fet.

3- La quarta oració diària s’anomena Salat al-Magrib, és a dir, oració de la posta de sol.      

4- Al Marroc es coneix com Aïd el Seguir o festa petita. 

5- Abraham, en àrab Ibrahim, i Ismael, en àrab Ismail, són dos profetes que l’Islam comparteix amb la tradició judeo- cristiana. 

6- Al Marroc l’Aïd el Hajj es coneix també com a Aïd el Kebir, és a dir, la festa grossa. 

Associació Cultural Musulmana Al-Ouahda / Associació Cultural Islàmica Annour.