Les tendències religioses en l’Islam: sunnites i xiïtes

Quan Mohàmmed va morir l’any 632 de la nostra era, i tenint amb compte que el Profeta no va deixar successor ni sistema per poder-lo escollir, els notables de la comunitat musulmana van designar com a successor Abu Bakr (Abu Bakr al-Siddiq), gran amic i un dels primers deixebles del Profeta. Va governar del 632 al 634, va consolidar l’estat de Medina, va donar per acabada la revelació i va prendre el títol de Califa(1). 

Després van escollir Omar (Umar ibn al-Hattab), que era el pare de Hafsa, una de les dones de Mohàmmed, amb el títol d’Emir dels Creients (amir al-muminin), i va iniciar l’expansió política de l’Islam fins a la mort l’any 644. 

El tercer Califa va ser Utman (Utman ibn Affan), un important home de negocis de la Meca, que va fixar la versió definitiva de l’Alcorà i que va ser assassinat l’any 656, després de 12 anys de califat, perquè havia afavorit els interessos del seu clan, els poderosos omeies. 

El quart Califa va ser Alí (Ali ibn Abu Talib), cosí i gendre de Mohàmmed. Va governar del 656 al 661 i va ser acusat pel governador de Damasc i membre del clan dels omeies, Muawiya ibn Abu Sufyan, d’estar implicat en l’assassinat del seu antecessor. Es va haver de sotmetre a un arbitratge que li va ser desfavorable. Finalment Alí va morir a la mesquita de Kufa(2) i enterrat a la ciutat iraquiana de Najaf. 

Amb la mort d’Alí va acabar un període d’unitat que, malgrat les intrigues contínues, va caracteritzar la primera època de l’Islam, anomenada l’època dels quatre grans califes o califes ortodoxos o ben guiats (rachidun). Gràcies a les conquestes i als pac- tes amb els vençuts s’havia aconseguit estendre la nova religió i el poder polític dels califes per tota la península Aràbiga, el pròxim Orient, l’Orient mitjà i el nord d’Àfrica fins a Trípoli. 

Amb la mort d’Alí, la comunitat musulmana es va dividir bàsicament en dos grans branques: la sunnita i la xiïta(3). Els primers van ser els que defensaven que els califes havien de pertànyer a la tribu dels Quaraxites, condició que complia el vencedor de l’arbitratge i nou califa, Muawiya. Els segons, els xiïtes, consideraven que els califes havien de ser descendents o membres de la família del Profeta, com era el cas d’Alí. 

L’escissió entre sunnites i xiïtes va ser irreversible, i en el transcurs dels tres segles següents, cada un d’aquests tres corrents va elaborar una doctrina pròpia que tendia a ressaltar les diferències que hi havia amb la doctrina rival. 

1. Els sunnites. Actualment representen el 90% dels musulmans. Es defineixen a ells mateixos com la gent de “la tradició” i del “consens”, o bé de la “comunitat” i la “tradició”, perquè creuen que, excepte el Profeta, l’autoritat religiosa no es concentra en cap persona sinó en el llibre sagrat. Els fonaments de la llei són l’Alcorà, la Sunna i el fiqh (dret islàmic). A diferència dels xiïtes, el sunnisme considera que l’Alcorà no necessita cap clau per interpretar-lo ni cap jerarquia religiosa especialitzada per inter- pretar la veritat revelada. 

La importància que el sunnisme dóna al dret islàmic va afavorir l’aparició, entre els segles VII i IX de les quatre escoles jurídiques clàssiques de l’ortodòxia musulmana, que deuen els seus noms respectius als juristes que van fixar i van interpretar les lleis. D’aquesta manera podem distingir les següents escoles jurídiques sunnites(4): 

• L’escola Malikita. Fundada per Malik Ibn Anas (Medina 710-795), jurista que va elaborar el primer tractat o compendi jurídic conservat, el Kitab al-muwatta. Es troba fortament implantada en tots els països del Magrib, a l’Àfrica subsahariana, a l’Alt Egipte, al Sudan i a Malàisia. 

• L’escola Shafiita. Fundada per Idris al-Shii (el Caire 767-820), deixeble de Malik i membre de la tribu dels Quraxites. És la segona escola en nombre d’adeptes i la seva influència s’estén per Egipte, el sud d’Aràbia, Àfrica oriental, Indonèsia i les Filipines. 

• L’escola Hanafita. Fundada per l’iranià Abu Hanifa (mort a Bagdad el 767). Juntament amb l’escola xafiïta és la que té més adeptes entre els musulmans no àrabs, i la trobem implantada a Turquia, la Xina, l’Índia i els països que van per- tànyer a l’imperi Otomà. 

• L’escola Hanbalita. Fundada per Ahmad ibn Hanbal (mort l’any 850). És el resultat d’una escissió de l’escola Malikita i, sens dubte, és la més rigorosa de les quatre escoles jurídiques, ja que tan sols admet com a font de la llei islàmica l’Alcorà i alguns hàdits. La va revitalitzar al segle XVIII Mohamed ibn Abd El-Wa- habb, i va donar lloc al moviment wahhabita, que fa una lectura molt restrictiva i tradicional de l’Islam. Està implantada només a l’Aràbia Saudita, on ha esdevingut l’escola jurídica de l’estat saudita. 

2. Els xiïtes. Etimològicament, el terme ve de d’expressió at, és a dir, partit o facció d’Alí. Consideren que el Profeta va designar un successor (imam) a qui li va transme- tre la clau per poder interpretar les seves paraules i la veritat continguda en el llibre revelat. Per aquest motiu els xiïtes creuen que el califa ha de ser escollit entre familiars del Profeta, com el seu cosí o el seu gendre Alí, que Mohamed va fer dipositari del “sentit ocult” de l’Alcorà. Per tant, els xiïtes no reconeixen els tres primers califes ni la successió sunnita posterior a Alí. 

Els xiïtes consideren que juntament a la interpretació literal de l’Alcorà n’hi ha una al- tra, d’oculta, també inspirada per Déu i transmesa directament de Mohamed a Alí, que al seu torn l’hauria donat a conèixer als seus successors. Alí segueix immediatament Mohamed en la línia successora dels profetes de Déu. 

En la tradició xiïta trobarem una jerarquia religiosa totalment absent en la sunnita: l’ulema (5) o expert en dret corànic pot esdevenir un model a seguir si porta una vida exemplar. Llavors esdevé Aiatol·là (ayatu Al·lah, és dir, signe de Déu). Els xiïtes veneren determinats llocs relacionats amb la vida d’Alí, gendre del Profeta i de la seva família, es- pecialment Najaf, on va ser enterrat després del seu assassinat a la mesquita de Kufa, i Karbala (Iraq), ciutat on es va produir al batalla entre sunnites i xiïtes que va acabar amb la mort del fill d’Alí, Hussein i dels seus companys l’any 680 de la nostra era.(6) 

Pel que fa al dogma, la principal diferència del xiisme amb el sunnisme és la invocació a Alí, juntament amb el principi de la unicitat de Déu, i la reducció de les oracions diàries de cinc a tres. 

Actualment entre el 10 i el 15% de la població musulmana mundial, aproximadament 140 milions de persones, és musulmana xiïta i s’estenen per Iran, Bahrain, Iemen, Oman, Iraq i, a més a més, n’hi ha importants minories a l’Afganistan, Paquistan, el Líban i Síria. 

1- Califa és l’adaptació de la paraula khalifa, és a dir, “representant” o “successor”. 

2- Quan tots dos líders van acceptar en el camp de batalla de Siffín de sotmetre les seves diferències al dictamen d’un àrbitre independent, de les files d’Alí va sorgir una tercera facció, la dels jariis, que no acceptaven l’arbitratge. Aquesta facció va assassinar Alí el 661, i el mateix dia també van intentar d’acabar amb Muawiya i amb l’àrbitre, sense aconseguir-ho.

3- En l’Islam hi trobem aquestes dues grans branques, de la mateixa manera que entre el cristianisme hi trobem els catòlics, els ortodoxos i els protestants.

4- Les diferencies entre les escoles jurídiques sunnites son comparables amb les que existeixen entre els evangelis- tes, els Testimonis de Jehová o l’esglèsia Mormona.

5- La figura de l’ulema en la tradició xiïta és la mateixa que l’imam en la sunnita. Les diferències són les mateixes que els sacerdots en l’església catòlica, els pastors en les protestants i els popes en l’ortodoxa.

6- El destí tràgic de Hussein va sacsejar una part dels musulmans i va provocar una determinació de combatre fins al final per un ideal de poder considerat just i respectuós amb els fonaments de l’Islam primitiu. El martiri de Hussein, fita fonamental del xiïsme, que cada any ho commemora amb la festa de l’Axura (processons de penitents que s’autoflagel·len, es converteix en un símbol de la lluita contra la injustícia.)

Associació Cultural Musulmana Al-Ouahda / Associació Cultural Islàmica Annour.