El matrimoni

L’Islam considera el matrimoni un compromís sumament seriós, per això els esposos s’han d’esforçar per aconseguir una comprensió i una estabilitat general en la parella. En l’Islam no es permeten els matrimonis de prova o amb una durada determinada. Tampoc es permeten que es canviï sovint de cònjuge, que es tingui parella durant un temps i que després es canviï per una altra. 

El matrimoni ha de ser una institució sòlida i estable. És molt greu i condemnable als ulls de Déu i dels homes l’adulteri o la promiscuïtat: els musulmans han de dedicar la seva vida a casa seva i a la seva família i seguir el camí recte que mana els preceptes de la religió. El contrari comporta la desintegració de la família, la immoralitat i, sovint i desgraciadament, les malalties venèries i la criminalitat.  

El matrimoni en l’Islam és un acte molt solemne i sagrat: Déu intervé com a primer testimoni i primera part, se subscriu en nom seu, en obediència a Déu i d’acord amb els seus manaments. Per tant, no és un simple contracte civil o comercial en què s’avaluen beneficis materials i obligacions contraposades entre si. 

Tradicionalment un home pot casar-se amb una dona no musulmana sense exigir-li la seva conversió a l’Islam, però una dona només es pot casar amb un musulmà. Això es deu al fet que, com en la majoria de les societats, la musulmana és de tradició patriarcal, de manera que els fills estan educats d’acord amb els valors culturals i religiosos del pare. Si aquest és musulmà i la mare no, els fills s’educaran en l’Islam, però no passarà el mateix en cas contrari. 

Abans de la revelació de l’Alcorà, eren els pares de la dona els que escollien el futur marit, i les filles havien d’acceptar la decisió encara que no els agradés. A partir de la revelació del llibre sagrat, és la dona qui tria o rebutja l’home amb qui formarà una llar (1). Malgrat tot, en alguns països encara existeix el costum de concertar matrimonis entre famílies, però no d’imposar-lo unilateralment a la dona, ja que, formalment, sem- pre és amb el seu consentiment. 

La cerimònia del matrimoni es pot celebrar a casa del nuvi o de la núvia, davant la presència de l’adul, que és el càrrec religiós i administratiu que dóna fe del matrimoni. A més és necessària l’assistència dels musulmans adults, perquè facin de testimoni de l’intercanvi de promeses entre nuvis (2). 

1- El dret d’escollir el marit és un dret conquerit per la dona musulmana ja 1400 anys, molt abans que en d’altres societats. 

2- Normalment es fa en aquests termes: Jo, Mohamed, et prenc a tu, Aixa, filla d’Abd Allah, com a esposa legítima desposada davant Déu i en presència de tots els assistents, d’acord amb les ensenyances de l’Alcorà. Jo prometo fer tot el possible perquè aquest matrimoni sigui un acte d’obediència a Déu, per fer que sigui una relació d’amor, compassió, pau, fidelitat i cooperació. Que Déu sigui testimoni, perquè Déu és el millor dels testimonis. Amén.