Entrevista a Glòria Garcia Romeral, sociòloga, experta en diversitat religiosa, professora de la UOC i investigadora associada del grup d'Investigacions en Sociologia de la Religió de la UAB
"Catalunya és l'única comunitat autònoma que té com a iniciativa pròpia la gestió de la diversitat religiosa. El que passa és que la direcció general tracta principalment amb les minories. L'església catòlica va per la seva banda."
Parlem amb Glòria Garcia Romeral poques setmanes després dels atemptats de París. De nou, ha emergit un discurs que vincula l’Islam a les bombes i els fusells; de nou, en determinats fòrums es qüestiona el fet de ser musulmà a les societats europees. "Intentaria no fer aquesta lectura de guerra religiosa”, diu la Glòria, "perquè no és veritat que els bàndols siguin aquests, musulmans i cristians. Hauríem d'analitzar perquè interessa fer aquesta dicotomia entre ells i nosaltres; la majoria de víctimes d’aquest conflicte són musulmanes. Hi ha molta gent que aprofita aquest tipus d'esdeveniments per posar en dubte el model multicultural, el com s'ha fet l'encaix d'aquestes poblacions a nivell europeu."
Et sents còmoda amb el concepte d’integració?
No, de fet nosaltres no parlem d'integració, perquè aquest concepte sembla que implica una renúncia o una fusió de determinats valors o comportaments. Nosaltres parlem d'acomodació. Et parlo des de la perspectiva de la gestió de la diversitat religiosa i de la gestió d'aquestes poblacions. Com es poden acomodar aquestes pràctiques religioses en una societat que és plural, que és laica, que és secular, i ens movem en aquests termes. El de la integració seria un model de gestió molt assimilacionista.
Quins són els diferents models de gestió de la pluralitat religiosa?
Històricament s’ha diferenciat l’existència de diferents models de relació entre església i estat. Aquests models van des d’aquells que tenen una tradició o "religió nacional" que és l’oficial, com és el cas d’Anglaterra o Dinamarca a aquells que tenen models de cooperació selectiva, com seria el cas d’Espanya o el de França encara que en teoria sigui totalment laic. Dins d’aquests models hi ha molts matisos i trobem que hi ha estats que aposten per una gestió més igualitària, perquè mantenen relació amb totes i les tradicions tenen els mateixos drets i la mateixa capacitat d'exercir-los, i d’altres que són més jeràrquics. En aquest cas tens una tradició que és la majoritària que té uns drets reconeguts històricament i unes concessions, i la resta venen darrere amb diferents nivells. Algunes comunitats adquireixen uns drets i d'altres cada cop menys, com si fos una piràmide. El que passa és que una cosa és la definició formal i una altra com es trasllada això a la pràctica...
I a Catalunya quin model es segueix?
El marc de referència a escala legal, és el model espanyol, però Catalunya té d'específic que és l'única comunitat autònoma que té com a iniciativa pròpia la gestió de la diversitat religiosa, i va crear en l'àmbit autonòmic la interlocució entre l'administració i les comunitats religioses. En principi és un model de laïcitat i cooperació amb les diferents comunitats religioses en termes d'igualtat. El que passa és que, per exemple, aquesta direcció general tracta principalment amb les minories religioses. L'església catòlica sovint va per una altra banda. És un model en el qual es tracta d'una manera l'església catòlica i d'un altre la resta. En primer lloc pel tipus d'interlocució: el bisbe no es dirigeix a la mateixa persona que els membres de les minories, perquè pica més alt en l'àmbit polític. Però en segon lloc pel finançament: l'església catòlica encara té finançament de l'Estat per la seva activitat. Els capellans que atenen als centres hospitalaris, a les presons... tot això està finançat per l'Estat gràcies al Concordat amb el Vaticà.
"A Catalunya no no tenim cap gran mesquita. Oficialment es diu que és perquè no hi ha hagut un projecte sòlid que posés sobre la taula els milions que fan falta. Però és que Barcelona té problemes d'espai. A banda, és cert que no hi ha una comunitat tan cohesionada."
I la resta de minories?
La resta de tradicions religioses són autofinançades. A Catalunya en canvi la Generalitat tenia una línia de subvenció, que durant la crisi va desaparèixer, però es financen activitats no relacionades amb el culte: activitats culturals, les classes de català pels imams, aquest tipus de coses. L'especificitat de Catalunya és que ha estat molt proactiva en la gestió política de la diversitat religiosa, tant en l'àmbit autonòmic com a escala local. Barcelona és l'única ciutat d'Espanya que té una oficina d'afers religiosos. En part perquè hi ha un interès explícit en ocupar-se d'aquests temes i anticipar-se a què hi hagi problemes. A la resta de l'Estat van una mica quan se'ls troben. I normalment, en l'àmbit de gestió ja són qüestions que es vinculen a l’àmbit d’immigració.
I a banda del finançament, quin altre tipus de reconeixement tenen les minories religioses?
"Quan hi ha quinze alumnes, per exemple musulmans, a un mateix centre escolar, tenen dret a rebre religió islàmica. I la Comissió Islàmica hauria d'enviar un professor. Però a la pràctica és molt complicat exercir aquest dret"
L’any 92 l’Estat va signar uns acords amb les tradicions jueva, musulmana i evangèlica que reproduïen el text que ja existia amb la Santa Seu; sense pressupost, però en els mateixos termes: l'acord amb el Vaticà reconeix el dret a què l'església tingui capellans o agents pastorals a diverses institucions públiques com hospitals, a presons, a l'exèrcit i les classes d'educació catòlica a l'escola pública. Per les tres religions que signaven els acords, es va replicar a la baixa però contemplant els mateixos aspectes. Es va obrir la porta a què les minories també tinguessin presència perquè l’assistència religiosa és un dret de tot malalt i de tota persona privada de llibertat. Però hi ha moltes diferències, tant a escala simbòlica com de finançament. A diferència dels capellans catòlics, els representants de les minories no tenen sou: són voluntaris o els paga la seva pròpia comunitat. Llavors, clar, la seva presència és molt més limitada. I a les escoles, igual. En principi, sobre el paper, quan hi ha quinze alumnes, per exemple musulmans, a un mateix centre, que demanen fer religió islàmica, tenen dret a rebre-la. I la Comissió Islàmica, que és la federació d'entitats islàmiques, hauria d'enviar un professor. Però a la pràctica és molt complicat exercir aquest dret i en relació a la demanda són molt pocs els centres que arriben a tenir classes de religió confessional d’altres tradicions que no siguin la catòlica. A Catalunya, per exemple, crec que no en tenim cap de religió islàmica. Ens hauríem de preguntar què és el que passa, perquè sovint sembla que els mateixos centres intenten desactivar una mica aquestes demandes.
El periodista Ilya Topper deia fa uns mesos que a Europa, per racisme o desconeixement, s'han afavorit branques de l'Islam especialment conservadores, amb l'ajut de països com Aràbia Saudita, Qatar, etcètera, que financen i controlen mesquites. Això és veritat?
És veritat que les grans mesquites a Europa han estat finançades per fons estrangers, des de Qatar, a Emirats, Kuwait, Aràbia Saudita... Aquest és el cas per exemple de la mesquita de París, de la de Roma, de la de Madrid a la M-30, de la de Marbella o la de Granada. Però no és cap secret. I quan aquesta gent paga una mesquita normalment també es reserva el dret a posar l'imam. A Catalunya no tenim cap centre així, no tenim cap gran mesquita. Oficialment es diu que és perquè no hi ha hagut un projecte sòlid que posés sobre la taula els milions que fan falta per fer una mesquita a Barcelona. Però és que la ciutat té problemes d'espai: no hi ha un terreny adequat. Encara que vingués algú amb diners, si no fos a la Monumental -que està molt ben situada, i de la que ja se n’ha parlat més per rumors que per un projecte real-, on la poses? Aquí explícitament la normativa no permet ubicar llocs de culte en espai d'ús industrial. Però a banda és cert que no hi ha una comunitat tan cohesionada. Hi ha tanta diversitat interna que és difícil posar-se d'acord per posar els diners o demanar-los a algú, per decidir qui dirigiria aquesta gran mesquita. I no hi ha un referent tan clar com per dir: “sí, demanem-ho a Aràbia Saudita i que ho pagui tot”. No, perquè molta gent no es sentiria còmoda amb aquest lideratge. L’Islam aquí és molt divers, tan doctrinalment com per la raó d'origen dels seus membres, com històricament pels processos que hi ha hagut.
Hi ha a Catalunya corrents de l’Islam especialment conservadores?
L’altre dia hi havia un tuit a La Razón que parlava de "l'expansió del salafisme a Catalunya" i posava el mapa de totes les mesquites de Catalunya i després identificava els centres que segons ells es podien identificar com a salafistes. El salafisme és un corrent que és molt tradicional i molt rigorista, perquè defensa la tornada a les fonts originals i guiar-se amb el model de vida del profeta i els seus seguidors. És una lectura més restringida, que accepta menys innovacions. Ara, d'aquí a què això sigui una amenaça… Si ens hem de posar així, en altres comunitats, tenim gent bastant més conservadora. I de fet molts musulmans reivindiquen el seu dret a ser persones conservadores. Però, de fet, no deixen de ser un corrent minoritària dins del conjunt de comunitats que hi ha a Catalunya i a Espanya en general.
"El salafisme és un corrent que és molt tradicional i molt rigorista, perquè defensa la tornada a les fonts originals i guiar-se amb el model de vida del profeta i els seus seguidors. És una lectura més restringida, que accepta menys innovacions. Ara, d'aquí a què això sigui una amenaça…"
Hi ha diferència intergeneracional en termes de religiositat? És a dir, la gent nascuda aquí deixa més de banda la seva religió familiar?
És molt difícil saber el grau de religiositat d'una persona o com s'autodefineix, perquè no és legal fer censos que recullin aquestes dades. A diferència d'altres països on quan t'empadrones has de dir de quina religió ets i a qui faràs l'aportació si és que la faràs, la Constitució espanyola reconeix el dret a no pronunciar-se sobre la mateixa adscripció religiosa. Això vol dir que s'hauria de fer una super enquesta que no s'ha pogut fer pel seu cost, i que a més fos longitudinal, és a dir amb continuïtat en el temps. El que hi ha són intuïcions, teories. Hi ha qui diu que sí, que són menys practicants, que es secularitzen i adopten un estil de vida menys practicant; i altres que diuen que no, que com que no tenen una identitat nacional clara, ni com europeus ni com a marroquins o del país d’origen que sigui, agafen la identitat religiosa, com a eix vertebrador que dóna sentit. Hi ha estudis que mostren com filles de mares que no portaven el vel, aquí el porten. El que sí que passa és que la presència de joves a les comunitats religioses és limitada.
Quin impacte creus que poden tenir els atemptats en les polítiques de gestió de la diversitat religiosa?
"Encara cometem l'error de conceptualitzar la diversitat religiosa com a quelcom extern quan és intrínsec. Catalunya sempre ha estat una societat diversa en l'àmbit religiós"
Pot acabar amb anys de feina. Els atemptats de l'11-S i l'11-M ja van marcar un abans i un després en les polítiques europees i espanyoles de gestió de la diversitat religiosa, perquè es van començar fer polítiques més intervencionistes, de control, de securitització. Avui les comunitats islàmiques tenen una presència policial pràcticament diària: allà on es posa una mesquita, hi passen tots els cossos policials que a més no sempre treballen de forma coordinada. Els mossos de barri, els mossos d'intel·ligència, la policia nacional, el CNI, la Guàrdia Urbana... Al final, les persones més perjudicades amb tot plegat són les musulmanes d'Europa i les seves comunitats. Se'ls exigeix que es justifiquin, que demanin perdó. Pot ser un fracàs de les polítiques més inclusives, de respecte de la pluralitat i de la diversitat. Si es fa la lectura de què el model ha fracassat, què hem de fer en conseqüència? El discurs acaba sent que o s'adaptin o se'n vagin, i una es pregunta: "però on vols que se'n vagin?". Si la majoria tenen nacionalitat espanyola, si són catalans. Encara cometem l'error de conceptualitzar la diversitat religiosa com a quelcom extern quan és intrínsec. Catalunya sempre ha estat una societat diversa en l'àmbit religiós. Els fluxos migratoris van accentuar aquesta diversitat, però ja ho era, una societat diversa. Parlar del fracàs del model d'integració, el que fa és reforçar aquesta separació entre "nosaltres" i "la resta", que són els rars, els que vénen de fora i porten la seva religió. Cal assumir que tots som diversos, i que com a ciutadans hem de tenir els mateixos drets, independentment de quina sigui la nostra tradició religiosa i que ens agradi més o ens agradi menys. Al final sembla que altres religions, com per exemple els budistes, ens cauen molt bé, i són molt new age i molt simpàtics, i aquests sí que poden anar al parc a resar i fer les seves meditacions, però els musulmans no, que fa lleig. En conseqüència, com posava de rellevància un estudi dirigit de fa poc per la Mar Griera, és més fàcil accedir a les presons per fer activitats de ioga o meditació, encara que sigui amb un contingut religiós, que pels representants de les minories. Què passa? Doncs que les pràctiques dels budistes s’identifiquen com a "espirituals" i no tant religioses i la majoria dels seus membres són conversos i occidentals. Aquí està la trampa: en què els fills dels marroquins sembla que mai seran catalans, encara que parlin català, i més si són musulmans. És curiós observar com, quan entres en aspectes més concrets, es veuen totes aquestes contradiccions.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada