Si tens dubtes, o senzillament vols contactar amb nosaltres, pots fer-ho a catal.islam@gmail.com

Al-Àndalus: economia, societat i cultura

Economia. La major part de la població d’Al-Àndalus es dedicava a l’agricultura. Els cereals, la vinya i l’olivera van continuar sent els conreus més importants, però els musulmans van introduir innovacions que han perdurat fins als nostres dies.

Els àrabs van desenvolupar especialment les tècniques de regadiu. Una xarxa de sínies i sèquies assegurava el reg d’uns camps que abans eren erms, de manera que va augmentar la producció.

Tanmateix, van introduir nous conreus, com el cotó i l’anyil (una herba tintòria), que s’usaven en la indústria tèxtil, i l’arròs, la canya de sucre, les albergínies, les carxofes, etc., que es destinaven a l’alimentació.

En les ciutats es va desenvolupar una producció artesana de gran qualitat. La ceràmica, el cuir repujat, l’orfebreria, la fabricació d’armes, la producció de colorants i el treball de la seda eren les manufactures més destacades.

Al-Àndalus també va ser el centre d’un comerç molt actiu. Els productes artesans andalusins es venien en altres regions del món. A canvi, els comerciants portaven esclaus i or. Per fer els intercanvis comercials s’usaven principalment dues monedes: el dinar d’or i el dirhem de plata.

Societat. Després de la conquesta, els musulmans van ser tolerants amb els cristians i els jueus, de manera que aquests es van quedar a Al-Àndalus. Al principi, només alguns grups de cristians van emigrar a les terres del nord. Per això, la societat andalusina estava formada per gent de diferents costums i religions.


El grup més poderós estava format pels conqueridors i els seus descendents, àrabs i berbers. Però dins d’aquest grup hi havia grans diferències. D’aquesta manera, els àrabs es van reservar les millors terres i els càrrecs de govern. En canvi, els berbers tot i que eren més nombrosos, van obtenir menys beneficis, i per això es van revoltar algunes vegades contra el poder àrab.

La resta de la població andalusí s’organitzava segons criteris religiosos.

Els muladins eren els cristians que van adoptar la religió, la llengua i els costums de l’Islam. Alguns ho van fer no per convicció, sinó perquè d’aquesta manera no havien de pagar impostos.

Els mossàrabs eren els cristians que van continuar practicant la seva religió. Com que no eren musulmans, ells sí que pagaven impostos. A partir del segle IX, molts d’ells van emigrar cap als regnes cristians del nord peninsular, fugint de les persecucions.

Finalment, els jueus eren una minoria molt activa en el terreny econòmic. Van establir comunitats importants a ciutats com Toledo, Granada, Còrdova, Sevilla o Saragossa. Normalment, residien en barris separats de la resta de la població.

Tot i que la majoria de la població vivia al camp, a Al-Àndalus les ciutats tenien una gran importància, ja que eren el centre de la vida econòmica, religiosa i cultural. D’aquesta manera, la ciutat de Còrdova, per exemple, tenia uns 100.000 habitants. Era una ciutat molt gran en comparació amb les que hi havia a la resta de l’Europa occidental.


Les ciutats islàmiques estaven emmurallades i tenien diverses portes que es tancaven a la nit. La part principal de la ciutat era la medina o ciutat vella, en la qual hi havia els edificis més destacats. El més important era l’aljama o mesquita principal, al voltant de la qual girava la vida religiosa de la ciutat. També hi havia altres mesquites més petites distribuïdes per altres zones de la ciutat.

La mesquita de Còrdova

Els carrers eren estrets i irregulars, i formaven autèntics laberints. Al voltant de la medina es disposaven els ravals, els barris més populars, on s’instal·laven els tallers dels artesans. El centre de la vida política era l’alcàsser, un recinte fortificat situat a la part alta de la ciutat, on vivien les autoritats i els funcionaris. La vida social i econòmica es desenvolupava al voltant del soc o mercat. Els comerciants guardaven les mercaderies en grans magatzems, coneguts com alfòndecs, des d’on es distribuïen als comerços locals.

Cultura. A Al-Àndalus va florir una cultura esplèndida. L’apogeu va començar a partir del segle X, gràcies a l’obra del califa Hakam II, que va reunir una biblioteca que va arribar a tenir 400.000 volums. D’entre els intel·lectuals andalusins van destacar especialment les figures del musulmà Averrois i el jueu Maimònides.

Alcorà del segle XII d'Al-Àndalus

El llegat andalusí és profund en la nostra vida quotidiana. Per exemple, els habitatges i la gastronomia del sud i l’est de l’Estat espanyol no s’expliquen sense aquest influx andalusí. I l’empremta també és important les llengües peninsulars: per exemple, s’estima que unes 10.000 paraules catalanes tenen un origen àrab.

L’art també va florir de manera excepcional a les terres d’Al-Àndalus, especialment en el camp de l’arquitectura. La pintura i l’escultura es van usar essencialment per decorar els fabulosos edificis que construïen, ja que els permetia recobrir les parets, els sostres i les columnes, o compondre fonts i altres elements per decorar els jardins i els patis.

Read more »

Expansió i evolució històrica de l’Islam

D’ençà de l’any 632, després de la mort de Mahoma, l’Islam va sobreeixir el marc geogràfic àrab. La conquesta islàmica va ser dirigida pels àrabs, poble al qual pertanyia Mahoma, que van expandir la nova religió mitjançant la jihad o guerra santa. D’aquesta manera es va crear un gran imperi musulmà.


En un primer moment, s’hi van unir les diferents tribus que habitaven la Península Aràbiga i que es dedicaven majoritàriament al comerç. La Península Aràbiga ocupava una posició estratègica en les rutes que connectaven Orient i Occident.

La difusió de l’Islam fora d’Aràbia no va començar fins després de la mort de Mahoma, el 632. El 656 tot l’Imperi Persa restaria sota domini islàmic, mentre que Bizanci hauria de cedir territoris com Armènia, Síria, Palestina, Egipte, Líbia i Tripolitània. Els successors de Mahoma, els califes, ja no eren només cabdills religiosos, sinó que havien esdevingut monarques d’un immens Imperi.

La rapidesa de la conquesta militar islàmica cal atribuir-la a la feblesa dels imperis bizantí i persa, a causa, en gran part, dels enfrontaments mutus. L’avenç islàmic va afavorir també la descomposició social d’aquests dos imperis. En ocasions, els àrabs van ser rebuts com a llibertadors.

D’altra banda, no va ser una conquesta especialment destructiva. La tolerància davant moltes de les regions que van trobar i ocupar, i l’escassa ingerència en l’organització de les comunitats sotmeses en són una bona mostra.

En un primer moment, els conqueridors àrabs van respectar les propietats agràries dels pobles conquerits. L’administració va romandre en mans de les classes dominants autòctones, i la situació econòmica dels camperols no va canviar especialment.

Abans de la desaparició de la primera nissaga califal, els Omeies (661-750), l’Islam comprenia tot el nord d’Àfrica i la Hispània dels gots (711-721) a l’oest; a l’est arribava fins a les ribes de l’Indus i al sud de les estepes asiàtiques (715). L’avenç es perllongaria durant la resta de l’Edat Mitjana i part de l’Edat Moderna amb l’extensió per les estepes d’Àsia, el nord de l’Índia, Indonèsia i l’Àfrica negra.


Quan la dinastia Abbàssida va substituir l’Omeia (750), els musulmans eren el més gran Imperi a l’oest de la Xina. L’any 751, a Talas, van fer front a l’exèrcit xinès i van aturar l’avenç del xinesos cap a l’oest.

Tanmateix, l’Imperi Bizantí resistiria l’envestida dels musulmans, si bé que amb una gran reducció del seu espai territorial. Els musulmans al seu torn, un cop ocupat el nord d’Àfrica, quedarien retinguts a la línia dels Pirineus, cap a mitjans del segle VIII. Carlemany els foragitaria de la Catalunya Vella a finals del segle VIII i principis del IX (reconquesta de Barcelona, l’any 801).



D’altra banda, podem distingir tres etapes en l’evolució històrica de l’Islam.

1. Dinastia Omeia. El període que va del segle VII al segle IX va ser de construcció i consolidació de l’Estat islàmic. Entre l’any 661 i el 750 va governar la dinastia Omeia i la capital de l’Imperi va situar-se a Damasc (a la Síria actual). La màxima autoritat de l’Imperi era el califa, que disposava del poder polític i religiós. El califa era assistit pels seus consellers, els visirs, i per molts funcionaris: els valís governaven les províncies, els ulemes interpretaven la llei alcorànica i els cadis eren els jutges. La minoria àrab controlava el poder, i els musulmans d’altres ètnies s’integraven com a clients dels clans àrabs, amb algunes discriminacions socials i fiscals.

2. Dinastia Abbàssida. La revolució abbassí, l’any 750, dirigida per Abul Abbas, va eliminar la família omeia i va significar la progressiva igualtat de les diferents ètnies musulmanes. El centre del poder polític es va desplaçar aleshores cap a l’est, on va rebre la influència persa, i la nova capital va ser Bagdad. Harun al-Rashid, que va regnar en la segona meitat del segle VIII, va ser el califa més important d’aquesta dinastia.


3. Dels califats a l’Imperi Turc. A partir del segle X, es va produir un procés de fraccionament religiós (aparició de califats rivals i proliferació de sectes) i polític (regnes i dinasties locals) que va acabar desintegrant l’Imperi. En el segle XI, la direcció política del món islàmic va recaure en pobles procedents de les estepes asiàtiques. En primer lloc, els turcs seljúcides, i, posteriorment, en el segle XIV, en els turcs otomans, que havien estat desplaçats pels mongols, van convertir el poble turc en el més poderós del món islàmic.

Read more »

20 grans invencions musulmanes


Des del cafè als controls i el dinar de tres plats, el món musulmà ens ha donat moltes innovacions que donem per fet en la vida diària. 

01 Cafè:

La història explica que un àrab / etíop anomenat Khalid estava cuidant les seves cabres a la regió de Kaffa del sud d'Etiòpia, quan va notar que els seus animals s'animaven després de menjar una certa baia. En bullir les baies va fer el primer cafè. Certament, el primer registre de la beguda és dels grans exportats des d'Etiòpia al Iemen, on sufís bevien per tal de romandre desperts tota la nit per pregar en ocasions especials. A finals del segle XV ja havia arribat a la Meca i Turquia, des d'on va fer el seu camí a Venècia en 1645. Va ser portat a Anglaterra en 1650 per un turc anomenat Pasqua Rosee que va obrir el primer cafè a Lombard Street a la ciutat de Londres .

El qahwa àrab va esdevenir la kahve turca llavors el Caffé Italià.



02 Càmera estenopeica :

Els antics grecs pensaven que els nostres ulls emetien raigs, com un làser, la qual cosa ens va permetia veure-hi. La primera persona a adonar-se que la llum entra a l'ull, en lloc de sortir-ne, va ser el segle X-un  matemàtic, astrònom i físic musulmà: Ibn al-Haitham. Ell va inventar la primera càmera estenopeica després de notar la forma en què la llum va venir a través d'un forat en persianes. Com més petit sigui el forat, millor serà la imatge, va treballar a terme, i va crear la primera càmera fosca (de la paraula qamara Àrab per a una habitació fosca o privada). També se li atribueix ser el primer home que va canviar la física d'una activitat filosòfica a una experimental.




03 escacs:

Una forma d'escacs es juga en l'antiga Índia, però el joc es va desenvolupar en la forma que coneixem avui Pèrsia. A partir d'allí es va estendre cap a l'oest d'Europa - on va ser introduït pels àrabs a Espanya en el segle 10 - i cap a l'est fins al Japó. 




04 Paracaigudes:

Mil anys abans que els germans Wright, un poeta, astrònom, músic i enginyer musulmà anomenas Abbas Ibn Firnas va fer diversos intents de construir una màquina voladora. En 852, va saltar des del minaret de la Gran Mesquita de Còrdova usant una capa solta endurit amb puntals de fusta. Tenia l'esperança de lliscar com un ocell. No ho va fer. Però el mantell va alentir la seva caiguda, creant el que es creu que és el primer paracaigudes, i deixant-ho amb ferides lleus. Al 875, als 70 anys, després d'haver posat a punt una màquina de seda i plomes d'àguila ho va intentar de nou, saltant d'una muntanya. Va volar a una alçada considerable i es va mantenir en l'aire durant deu minuts, però es va estavellar en aterrar, i va  concloure, amb raó, que era perquè no havia donat el seu dispositiu d'una cua pel que s'aturés en l'aterratge.

L'aeroport internacional de Bagdad i un cràter de la Lluna porten el seu nom.




05 Xampú:

Rentar-se i el bany són els requisits religiosos dels musulmans, que és potser per això que van perfeccionar la recepta per al sabó que encara fem servir avui en dia. Els antics egipcis tenien sabó d'una classe, igual que els romans, que utilitza més com una pomada. Però van ser els àrabs que combinaren olis vegetals amb hidròxid de sodi i compostos aromàtics com ara l'oli de farigola. 

Una de les característiques més cridaneres dels croats, a les fosses nasals àrabs, va ser que no ho es rentaven. El xampú va ser introduït a Anglaterra per un musulmà que va obrir Mahomed’s Indian Vapour Baths a la platja de Brighton el 1759 i va ser nomenat Cirurgià de xampú Reis George IV i William IV.




06 Refinament:

La destil·lació, els mitjans de separació de líquids a través de les diferències en els seus punts d'ebullició, va ser inventat entorn de l'any 800 pel científic de l'Islam, Jabir Ibn Hayyan, que va transformar l'alquímia en química, va inventar de molts dels processos i aparells bàsics encara en ús avui en dia - liqüefacció, cristal·lització, destil·lació, purificació, oxidació, evaporació i filtració. Així com el descobriment d'àcid sulfúric i nítric, va inventar l'alambí, donant el món intensa aigua de roses i altres perfums i begudes alcohòliques (encara que beure'ls és haram, o prohibit, en l'Islam). va posar èmfasi en l'experimentació sistemàtica i va ser el fundador de la química moderna.




07 Eix:

El cigonyal és un dispositiu giratori que es tradueix en un moviment lineal i és fonamental per a gran part de la maquinària en el món modern, no menys important que el motor de combustió interna. Un dels invents mecànics més importants en la història de la humanitat, que va ser creat per un enginyer musulman anomenat Al-Yazari per elevar l'aigua per al reg. El seu llibre del l'any 1206 mostra coneixement de dispositius mecànics,i mostra també invent i perfeccionaments de l'ús de vàlvules i pistons, i va idear alguns dels primers rellotges mecànics accionats per l'aigua i els pesos, i va ser el pare de la robòtica. Entre les seves altres 50 invencions va ser el pany de combinació.




08 Armadura de metall:

Encoixinar és un mètode de cosir o lligar dues capes de tela amb una capa de material aïllant en el medi. No està clar si va ser inventat en el món musulmà o si havia estat importada allà des de l'Índia o la Xina. Però certament va arribar a Occident a través dels creuats. El van veure utilitzat pels guerrers sarraïns.  Així com una forma de protecció, va ser una guàrdia eficaç contra el frec d'una armadura de metall dels Creuats i era una forma eficaç d'aïllament - fins al punt que es va convertir en una indústria casolana de tornada a casa en climes més freds, com Gran Bretanya i Holanda.




09 Arc ogíval:

L'arc apuntat tan característic de les catedrals gòtiques d'Europa era una invenció presa de l'arquitectura islàmica. Era molt més fort que l'arc de mig punt utilitzat pels romans i els normands, el que permet la construcció d'edificis més grans, més alt, més complexos i més gran. Altres préstecs de geni musulmans inclosos volta de creueria, les finestres i les tècniques de construcció de la cúpula rosa. castells d'Europa també han estat adaptats per copiar el món islàmic - amb espitlleres, merlets, una barbacana i parapets. torres quadrades i manté donar pas a més fàcil de defensar les rodones. arquitecte del castell d'Enric V era musulmà.




10 Cirurgia:

Molts instruments quirúrgics moderns tenen d'exactament el mateix disseny que els elaborats en el segle X per un cirurgià musulmà anomenat al-Zahrawi. Els seus bisturís, serres per ossos, fòrceps, tisores fines per a la cirurgia ocular i molts dels 200 instruments que va idear són recognoscibles a un cirurgià modern.

Va ser ell qui va descobrir que el catgut utilitzat per a sutures internes es dissol de manera natural (un descobriment que va fer quan el seu mico es va menjar les seves cordes de llaüt) i que pot també ser utilitzat per fer càpsules de la medicina. Al segle XIII, un altre metge musulmà anomenat Ibn Nafis va descriure la circulació de la sang, 300 anys abans que William Harvey la descobrís.

Metges musulmans també van inventar els anestèsics d'opi i mescles d'alcohol i van desenvolupar agulles buides per xuclar cataractes dels ulls amb una tècnica encara s'utilitza avui dia.




11 Molí de vent:

El molí de vent va ser inventat l'any 634 per un califa persa i s'utilitzava per moldre el blat de moro i l'elaboració d'aigua per al reg. En els vasts deserts d'Aràbia, quan els rierols estacionals es van assecar, l'única font d'energia era el vent que bufava constantment des d'una direcció durant mesos. Els molins tenien sis o dotze aspes cobertes de tela o de fulles de palma. Va ser 500 anys abans que el primer molí de vent fos vist a Europa.




12 Vacunació:

La tècnica de la inoculació no va ser inventada per Jenner i Pasteur, sinó va ser ideada al el món musulmà i portada a Europa des de Turquia per l'esposa de l'ambaixador d'Anglès a Istanbul al 1724. Els nens van ser vacunats a Turquia amb la vacuna de la verola, almenys, 50 anys abans que Occident ho van descobrir.




13 Ploma:

La ploma va ser inventat pel sultà d'Egipte al 953 després que va exigir una ploma que no taqués les mans o la roba. Es va posar la tinta en un dipòsit i, com amb les plomes modernes, tinta alimentava a la punta per una combinació de gravetat i l'acció capil·lar.




14 Numeració numèrica:

El sistema de numeració en ús a tot el món és, probablement, d'origen indi, però l'estil dels nombres és l'àrab i apareix per primera vegada en la impressió en el treball dels matemàtics musulmans d'al-Khwarizmi i al-Kindi al voltant de 825. L'àlgebra s'anomena així pel llibre  de -Khwarizmi, al-Jabr wa-al-Muqabilah, gran part del contingut del qual encara estan en ús. El treball dels estudiosos musulmans matemàtiques va ser importat a Europa 300 anys més tard pel matemàtic italià Fibonacci. Els algorismes i gran part de la teoria de la trigonometria venien del món musulmà. I el descobriment de l'anàlisi de freqüència d'Al-Kindi va retre tots els codis del món antic soluble i va crear la base de la criptografia moderna.




15 Sopa:

Ali Ibn Nafi, conegut pel seu sobrenom de Ziryab (merla) va sortir de l'Iraq a Còrdova en el segle 9 i va portar amb si el concepte del dinar de tres plats - sopa, seguit de peix o carn, a continuació, fruites i fruits secs. També va introduir gots de vidre (que havien estat inventat després dels experiments amb cristall de roca d'Abbas Ibn Firnas - veure n ° 4).




16 Catifes:

Les catifes eren considerades com a part del paradís pels musulmans medievals, gràcies a les seves avançades tècniques de teixit, noves tintures de la química islàmica i el desenvolupat sentit del patronatge i arabescos que eren la base de l'art no representatiu de l'Islam. Per contra, els terres d'Europa eren clarament de terrissa, per no dir a terra, fins que es van introduir les catifes àrabs i perses. A Anglaterra, segons el registre Erasmus, els pisos estaven "coberts de joncs, en ocasions renovat, però tan imperfectament que la capa inferior no es toca, de vegades durant 20 anys, que alberga l'expectoració, vòmits, la fugida de gossos i homes, excrements de cervesa anglesa, trossos de peixos i altres abominacions que no mereix ser esmentat ".




17 Xecs de pagament:

El xec moderna prové de la saqq àrab, un vot per escrit per pagar béns quan van ser lliurats, per evitar que els diners hagin de ser transportats a través de terrenys perillosos. Al segle novè, un home de negocis musulmà podria cobrar un xec a la Xina en el seu banc a Bagdad.




18 La terra en forma d'esfera?

Al segle novè, molts estudiosos musulmans donaven per fet que la Terra era una esfera. La prova, va dir l'astrònom Ibn Hazm, "és que el sol és sempre vertical per a un punt particular a la Terra ". Va ser 500 anys abans que Galileu se n'adonés. Els càlculs dels astrònoms musulmans eren tan precisos que al segle novè que comptaven la circumferència de la Terra per a ser 40, 253,4 quilòmetres - menys de 200 km cap a fora. L'erudit al-Idrisi va prendre un globus que representa el món de la cort del rei Roger de Sicília en 1139.







19 Cohets i Torpedos:

Encara que els xinesos van inventar la pólvora salnitre, i el van utilitzar en els seus focs artificials, van ser els àrabs els que va calcular que  el nitrat de potassi podria ser purificat i utilitzant  per a ús militar. Artefactes incendiaris dels musulmans aterroritzaven als creuats. Al segle XV havien inventat tant un coet, que el van anomenar "ou auto mòbil i combustible", i un torpede - una bomba en forma de pera autopropulsada amb una llança a la part davantera, que es clavava a l'enemic i després explotava.



20 Jardins:

L'Europa medieval tenia jardins de l'herbes aromàtiques, però van ser els àrabs qui van desenvolupar la idea del jardí com un lloc de bellesa i la meditació. Els primers jardins d'esbarjo reals a Europa es van obrir al segle XI a l'Espanya musulmana. Les flors que es van originar en els jardins musulmans inclouen el clavell i la tulipa.




Read more »

De quan érem o no musulmans

Una recerca documental trenca els tòpics sobre el passat andalusí de Catalunya.

Dolors Bramon aporta noves dades del període musulmà (VIII-XI) a partir de 494 textos de l'època.

FRANCESC ESPIGA / Banyoles · Una historiadora banyolina, Dolors Bramon acaba de publicar De quan érem ó no musulmans, una obra que és resultat d'una vasta investigació documental que aporta més llum sobre el passat musulmà del territori que avui anomenem Catalunya. A partir de la reinterpretació de 494 textos d'autors àrabs d'entre els segles VIII i XI, Bramon ha corregit nombroses llacunes i errors d'episodis concrets d'aquest període. Però, sobretot, el seu treball constata que la influència que va exercir la cultura andalusina es va estendre a tot el principat, i no únicament a la Catalunya Nova com es podia creure.

Ens agradi o no, el passat musulmà és el nostre. I aquest és un fet que s'intenta ignorar. Dolors Bramon, professora universitària i experta reconeguda en estudis àrabs i islàmics ho assevera després de concloure el seu meticulós i dens projecte d'investigació, plasmat en el llibre coeditat per Eumo, l'Institut d'Estudis Catalans i l'Institut Haume Vicens Vives. Aquest treball és una sonora bufetada a alguns dels postulats més arcaics que graviten al voltant de la conquesta andalusina, com ara el que assenyala que la Catalunya Vella va ser una zona impermeabilitzada a la influència musulmana. Bramon qüestiona aquesta teoria, i recorda que ciutats com ara Girona i Barcelona van estar sota domini dels califats.

Però més enllà de les teories que pugui apuntar el llibre, Bramon ha fet una monumental tasca de correcció. Com a eina de treball ha pres 492 textos històrics, que anteriorment havien treballat investigadors bàsicament àrabs. «Eren autors que no coneixien el català i, per tant, els costava identificar topónims, etc:», comenta 1'autora. La seva feina, doncs, ha estat rellegir-los, detectar errors i esmenar-los. Un exemple: tenim un text al segle IX que parla d'una incursió dels andalusins en terra cristiana a la recerca de botí. L'investigador que l'interpreta troba una paraula, «erm:», que tradueix literalment. Per tant, situa l'atac en un «indret no conreat». Bramon agafa de nou el manuscrit. Després de deduir que és il·lògic saquejar un camp erm, la historiadora banyolina encerta el clau: 1'atac va ser en una població del Pirineu lleidatà que coincideix amb el nom. Bingo.

Com aquest exemple, n'hi ha altres. Així, s'han pogut documentar campanyes mïlitars dels musulmans per mar a les costes gironines en la segona meitat del 900, tot i que inicialment es localitzaven al litoral francès per una mala interpretació toponímica. Una notícia que de retruc, reafirma que les incursions més amunt dels límits de la Catalunya Nova eren força freqüents, sobretot amb el propòsit de buscar-hi esclaus o de saquejar: Bramon també ha refet l'estratègia que Almansor va fer servir en el seu atac, des del sud, a Barcelona al final del segle X. Al contrari del que es creia, aquest brillant estratega no va fer servir cap flota. Són diversos els escrits on es descriuen les tàctiques que feien servir els àrabs, de qui Bramon assenyala la importància que per a ells tenia el factor sorpresa. També nega que hagi trobat referències que demostrin que feien servir la roda i el carro al camp de batalla, com diu la llegenda cristiana. Anaven a peu o a cavall i prou.

Un dels exemples que més gràficament il·lustren el treball detectivesc de llibre és com l'autora ha desxifrat el significat del terme Matarranya, per a desesperació del molts que ho han intentat fins ara. En àrab, aquest mot podria assimilar-se a bisbat. I el riu Matarranya significava el límit entre els de Saragossa i Tarragona.

Els catalans, dèbils, i els gallecs, bruts i traïdors

Dolors Bramon no ha partit del no-res en aquest projecte. Ja en la primera plana del llibre es declara continuadora de la tasca de Josep Maria Millàs, autor que als anys vint ja va obrir una escletxa en el camp de la recerca del període andalusí. A partir d'aquest fil, la paciència i el nas necessari per detectar on hi havia material per furgar-hi, la historiadora banyolina ha cuinat un material que desperta una gran curiositat sobre una part de la nostra història que, com ella mateix reconeix, «encara hi ha moltes coses per resoldre».

La lectura dels 494 textos ofereix un testimoni privilegiat de com eren i com es veien les coses entre els anys 713 i 1010. De Barcelona hi ha força descripcions, una de les quals explica que atracar en el seu port era una tasca que requeria una extrema destresa, a conseqüència de la gran quantitat d'esculls que tenia. Els musulmans també feien comentaris sucosos dels francs. Un text els titlla de «valents i d'innaccesibles al temor», tot i que un altre d'immediatament anterior no vacil·la a 1'hora de dir que els cristians «si veuen el perill de derrota, fugen a les muntanyes com cabres». Tampoc no hi falten les descripcions més concretes segons els territoris. Així dels catalans deien que érem «dèbils, les seves armes escasses i el seu nombre reduït». Ara, un cop sotmesos «són obedients i lleials». Els gallecs, en canvi, són guerrers valents però «gent traïdora i de condició vil, que no es netegen més que dues vegades l'any».

Dolors Bramon, De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010 (continuació de l'obra de J.M. Millàs i Vallicrosa, Institut Universitari d'Història Jaume Vicens i Vives / Eumo Editorial / Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 2000.

Font: El Punt Avui 13 d'agost de 2000.

Read more »

Al-Àndalus: evolució territorial i política

L’any 711, el regne visigòtic va viure una guerra civil entre Roderic i els familiars del rei anterior. Aquests últims van demanar ajuda als musulmans, que ja dominaven el nord de l’Àfrica. El governador d’aquesta zona, Musà ibn Nusayr, i el seu general Tariq ibn Ziyad van travessar l’estret de Gibraltar amb les seves tropes i van derrotar l’exèrcit de Roderic a la batalla de Guadalete (711).

Però, Musà i Tariq no van tornar el poder als visigots i, en només quatre anys, els seus exèrcits van ocupar la major part de la Península Ibèrica. Els exèrcits musulmans van trobar poca oposició a la conquesta: la noblesa visigòtica estava desunida i la població es va mostrar indiferent davant la invasió.

Els musulmans van conquerir gairebé tota la Península, però aviat van abandonar els territoris situats al nord del Sistema Central, a causa del clima fred, i van anomenar Al-Àndalus les terres que tenien sota el seu poder. Aleshores, Al-Àndalus va passar a estar governada per un emir o governador, dependent del califat de Damasc, i Còrdova va esdevenir la capital del territori.


L’emirat independent. L’any 750 els abbàssides van aconseguir el poder de l’Islam i la família Omeia va ser assassinada. Només un dels seus membres, el jove Abderrahman, va aconseguir escapar i arribar a la península Ibèrica, on va aconseguir el poder. L’any 756 es va proclamar emir de Còrdova amb el nom d’Abderrahman I.

El títol d’emir independent significava que els governadors d’Al-Àndalus deixaven d’obeir el califa com a autoritat política, tot i que van continuar reconeixent-ne l’autoritat religiosa.

Aquests primers temps de la història d’Al-Àndalus com a emirat independent van ser força turbulents. Els emirs es van enfrontar amb les incursions militars dels francs i dels cristians que s’havien refugiat al nord, i també es van produir un gran nombre de revoltes internes en el territori musulmà peninsular.


El califat de Còrdova. Abderrahman III va heretar el tron l’any 912. En els primers anys del seu regnat va aconseguir sufocar les insurreccions internes i les incursions cristianes. Aquestes victòries li van donar una gran autoritat i, d’aquesta manera, Abderrahman III es va intitular com a califa l’any 929. Aquest títol significava que, a més de dirigir el govern d’Al-Àndalus, també n’era la màxima autoritat religiosa del seu regne, deixant de dependre de l’autoritat de Damasc.

El califat de Còrdova pot ser qualificat com el període més brillant de la llarga història d’Al-Àndalus.

El califa era auxiliat en el govern per l’hagib, el primer ministre, i pels visirs, una espècie de ministres. Els valís dirigien les províncies i les marques frontereres de Saragossa, Toledo i Mérida.

L’any 976 va arribar al califat Hixam II, que només tenia onze anys. Davant de la seva minoria d’edat, el govern va quedar en mans d’un general brillant, Almansor, que va realitzar més de cinquanta ràtzies contra els regnes cristians del nord. Les ràtzies eren campanyes de saqueig, per recollir botins i fer presoners.

Els regnes de taifes. Després de la mort d’Almansor, les lluites internes van arrasar Al-Àndalus. Com a resultat, l’any 1031, el califat es va dividir en un gran nombre de regnes o taifes. D’entre aquestes taifes destacarien els regnes de Sevilla, Toledo, Badajoz i Saragossa.


Aquesta desunió va afeblir notablement Al-Àndalus i les taifes van ser fustigades constantment pels regnes cristians del nord. Per evitar els atacs, les taifes pagarien les paries (un tipus de tribut) als reis cristians. Però l’empenta militar dels regnes cristians cada vegada era més gran. Així, el 1085, Toledo va passar a mans cristianes. Atemorits, els musulmans van demanar ajuda als almoràvits, uns guerrers berbers que havien format un gran imperi al nord de l’Àfrica, amb capital a Marràqueix.

Aleshores, els almoràvits van passar a la península Ibèrica per frenar l’avenç cristià, van posar fi als regnes de taifes i van tornar a unificar Al-Àndalus per un breu període de temps.

Tanmateix, el 1147 els almoràvits van ser substituïts en el poder per un altre poble berber, els almohades. Els almohades van llançar una ofensiva general contra els regnes cristians. Només la unió dels exèrcits cristians va permetre frenar els almohades en la decisiva batalla de Las Navas de Tolosa el 1212. Després d’aquesta derrota, l’Imperi almohade es va desintegrar i els cristians van conquerir gairebé tot Al-Àndalus.

El regne nassarita de Granada. El regne de Granada es va convertir en l’últim territori musulmà a la Península Ibèrica després de la desfeta de 1212. S’estenia per les actuals províncies de Màlaga, Almeria, Granada i la part oriental de Cadis. Estava governat per la família dels Nasr, d’on prové el terme nassarita.


El regne nassarita, però, era molt feble. En la pràctica, durant gairebé dos segles i mig, va ser un Estat vassall del regne de Castella. Els governants granadins havien de pagar un tribut als reis castellans i ajudar-los en cas de guerra. A més, la història de Granada va estar marcada per les lluites internes entre la dinastia nassarita i altres famílies nobles, com la dels Abenserraigs. Els enfrontaments interns van afeblir el regne i van acabar facilitant la conquesta cristiana, duta a terme pels Reis Catòlics el 1492.

Font: sapiens.cat

Read more »

L’Islam a la Catalunya medieval

L’arribada de l’Islam a Catalunya es produeix en el mateix context de crisi de la monarquia visigòtica que va permetre la ràpida penetració en el conjunt de la península, a partir de l’any 711. D’aquesta manera, la irrupció dels àrabs a la Península Ibèrica va provocar un ràpid esfondrament de l’estructura de poder visigòtica. En canvi, des d’un primer moment, la presència musulmana als territoris que actualment formen Catalunya va ser més inestable que a d’altres indrets a causa al caràcter fronterer de la zona.

En una primera escomesa, els musulmans van arribar fins a les terres de l’Ebre i, seguidament, fins al Rosselló. Les ciutats van tenir actituds diverses davant l’avenç dels exèrcits musulmans. D’aquesta manera, moltes ciutats van capitular, com Lleida que va arribar a un acord amb els invasors, i d’altres com Tarragona, Mataró i Empúries van ser destruïdes en represàlia per oferir resistència. Empúries, per exemple, ja no es refaria mai més de la desfeta.


Barcelona va ser conquerida el 716 i, una mica més tard, es va completar la presa de tot el regne visigòtic amb la conquesta de Narbona al nord dels Pirineus. Els àrabs van ocupar el territori de Catalunya romanitzat, deixant de banda les altes valls pirinenques del Pallars, on perviurien formes i costums de vida preromanes. Ocupada la Septimània, les avantguardes musulmanes van fer diverses incursions dins els territoris francs, fins que Carles Martell els va derrotar a la batalla de Poitiers (732).


A partir d’aquest moment, la frontera d’Al-Àndalus va retrocedir constantment, i es va fixar, durant la segona meitat del segle VIII, al voltant dels Pirineus. A l’inici del segle IX, després que els francs conquerissin Girona i Barcelona, la frontera es va estabilitzar seguint el curs del riu Llobregat configurant la Catalunya Vella. Aquesta línia es va mantenir fins a la conquesta cristiana de totes les terres ocupades pels musulmans als territoris de l’actual Catalunya, durant el segle XII.

La Catalunya nova, de la frontera del Llobregat fins a Tortosa i Lleida, va restar quatre segles sota el domini àrab, motiu pel qual va rebre una influència molt profunda d’aquesta cultura. Tanmateix, la influència cultural àrab també va ser important a la Catalunya comtal ja que el veïnatge va afavorir els intercanvis econòmics i culturals.


Tot i tractar-se de terres allunyades dels centres més importants del poder polític andalusí, com ara Còrdova, l’organització del territori musulmà a Catalunya es va efectuar d’acord amb criteris polítics i administratius semblants a d’altres territoris d’Al-Àndalus.

D’aquesta manera, durant els períodes de l’Emirat i el Califat, la població es va agrupar al voltant de ciutats fortificades, que devien garantir la defensa de l’extensa frontera i que formaven part d’una àmplia zona governada des de Saraqusta (Saragossa). Més tard, durant els regnes de taifes, algunes de les ciutats més importants, com ara Turtuixa (Tortosa), Làrida (Lleida) i Madinat Balají (Balaguer), van assolir un poder polític propi i van controlar la població d’àmplies zones sota el seu domini.

En el moment de la conquesta la major part de la població hispanovisigòtica va romandre i es va adaptar als nouvinguts, la major part dels quals eren pobladors berebers, procedents del nord d’Àfrica i constituïen nuclis poc nombrosos. Una part de la població autòctona es va convertir a l’islam per gaudir dels avantatges fiscals que el fet comportava.

Els cristians (mossàrabs) i els jueus van conservar els seus drets culturals i religiosos, a canvi del pagament de tributs. Una altra part, la menys nombrosa, va buscar refugi a les valls dels Pirineus o més al nord, a la Septimània conquerida pels francs. En aquestes zones les relacions eren fluïdes, alternant-se llargs períodes de pau, on destacaven els intercanvis econòmics i culturals, amb les ràtzies, o incursions militars de saqueig.

Font: Sàpiens

Read more »