D’ençà de l’any 632, després de la mort de Mahoma, l’Islam va sobreeixir el marc geogràfic àrab. La conquesta islàmica va ser dirigida pels àrabs, poble al qual pertanyia Mahoma, que van expandir la nova religió mitjançant la jihad o guerra santa. D’aquesta manera es va crear un gran imperi musulmà.
En un primer moment, s’hi van unir les diferents tribus que habitaven la Península Aràbiga i que es dedicaven majoritàriament al comerç. La Península Aràbiga ocupava una posició estratègica en les rutes que connectaven Orient i Occident.
La difusió de l’Islam fora d’Aràbia no va començar fins després de la mort de Mahoma, el 632. El 656 tot l’Imperi Persa restaria sota domini islàmic, mentre que Bizanci hauria de cedir territoris com Armènia, Síria, Palestina, Egipte, Líbia i Tripolitània. Els successors de Mahoma, els califes, ja no eren només cabdills religiosos, sinó que havien esdevingut monarques d’un immens Imperi.
La rapidesa de la conquesta militar islàmica cal atribuir-la a la feblesa dels imperis bizantí i persa, a causa, en gran part, dels enfrontaments mutus. L’avenç islàmic va afavorir també la descomposició social d’aquests dos imperis. En ocasions, els àrabs van ser rebuts com a llibertadors.
D’altra banda, no va ser una conquesta especialment destructiva. La tolerància davant moltes de les regions que van trobar i ocupar, i l’escassa ingerència en l’organització de les comunitats sotmeses en són una bona mostra.
En un primer moment, els conqueridors àrabs van respectar les propietats agràries dels pobles conquerits. L’administració va romandre en mans de les classes dominants autòctones, i la situació econòmica dels camperols no va canviar especialment.
Abans de la desaparició de la primera nissaga califal, els Omeies (661-750), l’Islam comprenia tot el nord d’Àfrica i la Hispània dels gots (711-721) a l’oest; a l’est arribava fins a les ribes de l’Indus i al sud de les estepes asiàtiques (715). L’avenç es perllongaria durant la resta de l’Edat Mitjana i part de l’Edat Moderna amb l’extensió per les estepes d’Àsia, el nord de l’Índia, Indonèsia i l’Àfrica negra.
Quan la dinastia Abbàssida va substituir l’Omeia (750), els musulmans eren el més gran Imperi a l’oest de la Xina. L’any 751, a Talas, van fer front a l’exèrcit xinès i van aturar l’avenç del xinesos cap a l’oest.
Tanmateix, l’Imperi Bizantí resistiria l’envestida dels musulmans, si bé que amb una gran reducció del seu espai territorial. Els musulmans al seu torn, un cop ocupat el nord d’Àfrica, quedarien retinguts a la línia dels Pirineus, cap a mitjans del segle VIII. Carlemany els foragitaria de la Catalunya Vella a finals del segle VIII i principis del IX (reconquesta de Barcelona, l’any 801).
D’altra banda, podem distingir tres etapes en l’evolució històrica de l’Islam.
1. Dinastia Omeia. El període que va del segle VII al segle IX va ser de construcció i consolidació de l’Estat islàmic. Entre l’any 661 i el 750 va governar la dinastia Omeia i la capital de l’Imperi va situar-se a Damasc (a la Síria actual). La màxima autoritat de l’Imperi era el califa, que disposava del poder polític i religiós. El califa era assistit pels seus consellers, els visirs, i per molts funcionaris: els valís governaven les províncies, els ulemes interpretaven la llei alcorànica i els cadis eren els jutges. La minoria àrab controlava el poder, i els musulmans d’altres ètnies s’integraven com a clients dels clans àrabs, amb algunes discriminacions socials i fiscals.
2. Dinastia Abbàssida. La revolució abbassí, l’any 750, dirigida per Abul Abbas, va eliminar la família omeia i va significar la progressiva igualtat de les diferents ètnies musulmanes. El centre del poder polític es va desplaçar aleshores cap a l’est, on va rebre la influència persa, i la nova capital va ser Bagdad. Harun al-Rashid, que va regnar en la segona meitat del segle VIII, va ser el califa més important d’aquesta dinastia.
3. Dels califats a l’Imperi Turc. A partir del segle X, es va produir un procés de fraccionament religiós (aparició de califats rivals i proliferació de sectes) i polític (regnes i dinasties locals) que va acabar desintegrant l’Imperi. En el segle XI, la direcció política del món islàmic va recaure en pobles procedents de les estepes asiàtiques. En primer lloc, els turcs seljúcides, i, posteriorment, en el segle XIV, en els turcs otomans, que havien estat desplaçats pels mongols, van convertir el poble turc en el més poderós del món islàmic.
Font: sapiens.cat
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada