La Natalia Andújar, membre de la Junta islàmica, va néixer a Barcelona i és feminista i musulmana. Professora universitària, Andújar es va casar amb un senegalès i va adoptar la seva religió
Entrevista a Natalia Andújar
Com valora la prohibició de l’ús del burca i el nicab a l’espai públic anunciada recentment pel conseller d'Interior Ramon Espadaler?
No em situo en el pla del debat burca sí - burca no; jo em posiciono radicalment a favor de les dones i de millorar la seva situació. Crec que aquest és un fals debat, el de la vestimenta. Em posiciono en contra de qualsevol llei que vulgui legislar la manera de vestir de les dones. Cap administració, sigui autonòmica o estatal, ha de prohibir o deixar de prohibir tant el fet de posar-se el vel com el de treure’s el vel. Crec que cada dona és lliure de vestir com vulgui i prendre decisions, al marge del fet que hi hagin sectors que puguin estar-hi d’acord o no. Si realment el debat es planteja des d’una visió feminista en què no ha d’haver-hi peces de roba que oprimeixin la dona, o que siguin mirall d’una mentalitat masclista radical, doncs això s’hauria de fer extensiu a tota la roba. Jo, de fet, a Espanya no n’he vist cap, de dona que faci servir el nicab. Ni parlar del burca, que és un vestit tradicional que es pot dir que s’ha modernitzat amb els talibans, però que és part del folklore tradicional que no té res a veure amb l’islam en sí. Llavors, si plantegem un debat a fons de fins a quin punt les vestimentes són un reflex de la societat patriarcal, hem d’ampliar el debat i valorar també les minifaldilles, els talons, els escots, el vel, les cirurgies estètiques, les dietes i l’anorèxia i la bulímia. Es pot valorar tot això, però també entenc que el debat ha de ser en sentit laic, perquè entenc que una visió feminista ha de ser laica. Com a feministes tampoc podem afirmar de manera radical que un nicab o una minifaldilla són vestimentes masclistes; això depèn de l’ús i la simbologia que li doni cada usuària.
El discurs majoritari estableix que les dones no volen portar burca o nicab. Se les cossifica quan argumenten que el duen obligades...
Si ens preocupem de preguntar per què hi ha dones que porten nicab, parlant de la immensa majoria, d’Espanya i Europa (no parlo de l'Iran, l'Afganistan o l'Aràbia Saudita), que és el que ens toca a nivell legal, em consta que hi ha estudis estadístics a França i Anglaterra que han registrat un augment de l’ús del vel de manera política. És a dir, que a partir de que s’han instaurat lleis que prohibeixen l’ús del nicab a aquests països, hi ha hagut una reacció més favorable entre les dones musulmanes a l’ús d’aquest tipus de vestimenta. Per això dic que és un ús polític, perquè són dones que es volen enfrontar a un Estat que els vol dir de manera impositiva com s’han de vestir. Es registra un augment exponencial davant les lleis de prohibició; abans constaven menys nicabs, és una reacció. Aquestes mateixes estadístiques registren un alt percentatge de dones converses, que no han importat una manera de vestir típica dels seus països d’origen, sinó que són franceses joves i solteres, sense marit que les tuteli, que decideixen fer-ho. Per a una dona occidental, diguéssim, és una decisió radical, la de portar aquesta mena de roba, perquè els vels integrals són molt trencadors en aquest sentit, no només perquè impedeixen una comunicació normal, sinó perquè també són una barrera. S’ha d’aprofundir, però poden entrar-hi en joc qüestions psicològiques, de trencament amb la família, de pertinença a un grup, a una determinada tribu urbana... és un tema molt complex i no es pot simplificar dient que són dones submises. Jo no nego que no hi hagin dones a les quals se les obliga, però això també passa a determinades feines on has de portar faldilla o escot perquè has de vendre una imatge. O sigui, hi ha situacions on la societat t’obliga a fer certes coses, però el debat s’ha de centrar en el problema de la llei. No podem dir a les dones com s’han de vestir i hem de pensar si això les beneficiarà o les perjudicarà, a més.
La implementació de la llei condemnarà certes dones a viure a l’espai privat?
Jo crec, per l'experiència de viure a França, que sí, que (la llei) perjudicarà a certes dones, perquè fins i tot des del punt de vista del discurs paternalista que les victimitza, el pitjor que es pot fer és castigar-les a tornar a l’àmbit privat de casa seva. Si estem en contra de l’opressió de la dona, de que sigui submisa, llavors no la castiguem. No hem de dir-li “queda’t a casa perquè si surts al carrer rebràs una multa”. Així no s’obren portes, sinó que es tanca la sortida a l’exterior. Crec que, abans d’arribar a aquest extrem, perquè ha de ser molt dur rebre aquest missatge de la societat, l’enfoc correcte és el de la pedagogia: fer campanyes de sensibilització, intentar desmuntar la idea de que el nicab és un pilar de l’islam, perquè no ho és, no és una peça religiosa. Hi ha un consens majoritari dintre del islam en què no hi ha cap obligació que la dona es cobreixi la cara i això s’ha de comunicar. S’ha d’incloure també als membres de les comunitats musulmanes en aquesta feina, però és un treball a llarg termini i pedagògic. I la llei és contraproduent, també, no només perquè propicia la desconnexió de l’espai públic, sinó perquè suposa posar traves a la vida quotidiana de les dones, al fet que puguin treballar, que puguin portar els nens a escola, etc.
Creu que al darrera hi ha motius polítics? Una voluntat d'assimilar altres cultures i fer-les invisibles a la resta?
Sí, a mi m’han arribat comentaris a favor de la prohibició que m’han fet pensar que l'última preocupació dels que donen suport a aquesta mena de lleis és la situació de les dones. Això és intolerable. Tenen com una mena de fòbia visceral a la peça en sí, però no es pregunten què pensen les dones que la porten. No han ni tan sols parlat amb elles. Parlen en el seu nom. Salvant molt les distàncies, és com aquell discurs que diu que si portes minifaldilla et poden violar, perquè provoques. És no tenir cap mena de coneixement de l’altre, pensar que si portes una peça ets d’una manera i et passen certes coses. I en nom de l’islam? Qui és l’islam? Jo no el conec, conec a senyors que són musulmans i masclistes, així com a catòlics masclistes. La lectura dels que volen prohibir el nicab és la mateixa que la dels fonamentalistes que validen per sobre de tot el seu ús. El que s’ha de fer és tenir en compte què pensa la immensa majoria de musulmans. Però el que passa és que aquesta mena de lleis acaben tenint molt de ressò i generen debats que abans no existien. No hi ha cap campanya de comunitats musulmanes a Europa que defensin el seu dret a portar el nicab. Mai no ha existit, perquè no és una prioritat, ni un dogma, ni un pilar de l’islam. Aquesta defensa, que causa que sorgeixin detractors i defensors radicals, es genera quan s’estableixen lleis prohibitives. És l’efecte mirall.
Un altre argument recurrent en aquests debats és l'alliberament de la dona. Què en pensa que s'usi?
Durant la guerra de França amb Algèria, França va escenificar a la plaça pública actes on els militars agafaven suposades natives i els treien el vel, amb l’argument que així els treien l'opressió de l’islam. Però això implicava, per a les dones d’allà, o emancipar-se o defensar la pròpia terra, el símbol de la tradició. Amb la qual cosa parlem d’un ús polític del vel: va ser una manera de rebel·lar-se, de dir-li a l’opressor, al colonitzador que les dones resistien. Aquesta lectura de la dona musulmana com a submisa, llavors, s’ha de contextualitzar; no és que no n’hi hagin, sinó que és molt més complex el tema.
A quins països musulmans podem dir que la dona és oprimida?
Per llei s’obliga a les dones a vestir amb nicab o burca a l'Aràbia Saudita i l'Iran. A l’Afganistan ja crec que no, després de la invasió americana. A la resta del món, l’Àfrica negra, Àsia, el sud-est asiàtic, a cap país s’obliga per llei a fer servir el vel. Es parla de la reciprocitat pels locals de culte, i es diu que si no es fan esglésies als països musulmans aquí per què hem de fer mesquites. Però els drets fonamentals introduïts a la Constitució no es poden negociar d’aquesta manera. Si a tots els països musulmans, excepte dos, no s’exigeix que les dones musulmanes facin servir el vel, per què aquí exigirem que no el facin servir?
Però aquest discurs no és electoralista moltes vegades?
Sí, la prohibició s’amaga sota una llei per suposats motius de seguretat. En realitat no poden dir que és per motius religiosos perquè això atemptaria contra la Constitució. Amb l’argument que tampoc forma part de la nostra tradició, perquè hi ha fotos de la setmana santa als anys 60 a Barcelona amb penitents completament velades. Llavors, queda el tema de la seguretat; però el debat no es fa en relació amb els motoristes que fan servir passamuntanyes a l’hivern. De fet, a França s’ha implementat aquesta llei amb excepcions professionals (bombers, metges) i, al final, només són les musulmanes que no es poden tapar la cara. No tinc dubte que a Catalunya sorgiran moltes excepcions. Hi ha una tendència islamòfoba, perquè qui vol prohibir el nicab ni tan sols vol defensar la dona. I no totes les dones musulmanes són submises. N'hi ha moltes d'universitàries, però els problemes es visualitzen quan apareix un vel a un barri perifèric. Aquesta gent es preocupa perquè l’islam no aparegui de cap manera representat a l’espai públic, però no per les dones.
Com es pot empoderar a la dona musulmana a les nostres societats?
Creient més en ella, obrint debats horitzontals, donant-li una major visibilitat, mostrant dones als mitjans que trenquin estereotips. S’ha de creure més en la potencialitat de les pròpies dones. S’ha de mostrar la pluralitat i creure que són elles mateixes qui poden donar les respostes més adequades a la seva realitat. Si fem iniciatives on la pròpia comunitat a la qual ens adrecem no està inclosa, llavors no s’involucraran. Crec que s’han de reforçar les aliances i les xarxes, nosaltres les musulmanes i qui no ho és hem de caminar juntes. De fet, a la gran família feminista s’expulsen moltes vegades les musulmanes. Llavors, la inclusió és molt important, més enllà dels dogmes, fins i tot els feministes.
MARIANA CANTERO / @CANTERO_MARIANA 18/07/2013
Entrevista publicada a La Directa
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada