Una recerca documental trenca els tòpics sobre el passat andalusí de Catalunya.
Dolors Bramon aporta noves dades del període musulmà (VIII-XI) a partir de 494 textos de l'època.
FRANCESC ESPIGA / Banyoles · Una historiadora banyolina, Dolors Bramon acaba de publicar De quan érem ó no musulmans, una obra que és resultat d'una vasta investigació documental que aporta més llum sobre el passat musulmà del territori que avui anomenem Catalunya. A partir de la reinterpretació de 494 textos d'autors àrabs d'entre els segles VIII i XI, Bramon ha corregit nombroses llacunes i errors d'episodis concrets d'aquest període. Però, sobretot, el seu treball constata que la influència que va exercir la cultura andalusina es va estendre a tot el principat, i no únicament a la Catalunya Nova com es podia creure.
Ens agradi o no, el passat musulmà és el nostre. I aquest és un fet que s'intenta ignorar. Dolors Bramon, professora universitària i experta reconeguda en estudis àrabs i islàmics ho assevera després de concloure el seu meticulós i dens projecte d'investigació, plasmat en el llibre coeditat per Eumo, l'Institut d'Estudis Catalans i l'Institut Haume Vicens Vives. Aquest treball és una sonora bufetada a alguns dels postulats més arcaics que graviten al voltant de la conquesta andalusina, com ara el que assenyala que la Catalunya Vella va ser una zona impermeabilitzada a la influència musulmana. Bramon qüestiona aquesta teoria, i recorda que ciutats com ara Girona i Barcelona van estar sota domini dels califats.
Però més enllà de les teories que pugui apuntar el llibre, Bramon ha fet una monumental tasca de correcció. Com a eina de treball ha pres 492 textos històrics, que anteriorment havien treballat investigadors bàsicament àrabs. «Eren autors que no coneixien el català i, per tant, els costava identificar topónims, etc:», comenta 1'autora. La seva feina, doncs, ha estat rellegir-los, detectar errors i esmenar-los. Un exemple: tenim un text al segle IX que parla d'una incursió dels andalusins en terra cristiana a la recerca de botí. L'investigador que l'interpreta troba una paraula, «erm:», que tradueix literalment. Per tant, situa l'atac en un «indret no conreat». Bramon agafa de nou el manuscrit. Després de deduir que és il·lògic saquejar un camp erm, la historiadora banyolina encerta el clau: 1'atac va ser en una població del Pirineu lleidatà que coincideix amb el nom. Bingo.
Com aquest exemple, n'hi ha altres. Així, s'han pogut documentar campanyes mïlitars dels musulmans per mar a les costes gironines en la segona meitat del 900, tot i que inicialment es localitzaven al litoral francès per una mala interpretació toponímica. Una notícia que de retruc, reafirma que les incursions més amunt dels límits de la Catalunya Nova eren força freqüents, sobretot amb el propòsit de buscar-hi esclaus o de saquejar: Bramon també ha refet l'estratègia que Almansor va fer servir en el seu atac, des del sud, a Barcelona al final del segle X. Al contrari del que es creia, aquest brillant estratega no va fer servir cap flota. Són diversos els escrits on es descriuen les tàctiques que feien servir els àrabs, de qui Bramon assenyala la importància que per a ells tenia el factor sorpresa. També nega que hagi trobat referències que demostrin que feien servir la roda i el carro al camp de batalla, com diu la llegenda cristiana. Anaven a peu o a cavall i prou.
Un dels exemples que més gràficament il·lustren el treball detectivesc de llibre és com l'autora ha desxifrat el significat del terme Matarranya, per a desesperació del molts que ho han intentat fins ara. En àrab, aquest mot podria assimilar-se a bisbat. I el riu Matarranya significava el límit entre els de Saragossa i Tarragona.
Els catalans, dèbils, i els gallecs, bruts i traïdors
Dolors Bramon no ha partit del no-res en aquest projecte. Ja en la primera plana del llibre es declara continuadora de la tasca de Josep Maria Millàs, autor que als anys vint ja va obrir una escletxa en el camp de la recerca del període andalusí. A partir d'aquest fil, la paciència i el nas necessari per detectar on hi havia material per furgar-hi, la historiadora banyolina ha cuinat un material que desperta una gran curiositat sobre una part de la nostra història que, com ella mateix reconeix, «encara hi ha moltes coses per resoldre».
La lectura dels 494 textos ofereix un testimoni privilegiat de com eren i com es veien les coses entre els anys 713 i 1010. De Barcelona hi ha força descripcions, una de les quals explica que atracar en el seu port era una tasca que requeria una extrema destresa, a conseqüència de la gran quantitat d'esculls que tenia. Els musulmans també feien comentaris sucosos dels francs. Un text els titlla de «valents i d'innaccesibles al temor», tot i que un altre d'immediatament anterior no vacil·la a 1'hora de dir que els cristians «si veuen el perill de derrota, fugen a les muntanyes com cabres». Tampoc no hi falten les descripcions més concretes segons els territoris. Així dels catalans deien que érem «dèbils, les seves armes escasses i el seu nombre reduït». Ara, un cop sotmesos «són obedients i lleials». Els gallecs, en canvi, són guerrers valents però «gent traïdora i de condició vil, que no es netegen més que dues vegades l'any».
Dolors Bramon, De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010 (continuació de l'obra de J.M. Millàs i Vallicrosa, Institut Universitari d'Història Jaume Vicens i Vives / Eumo Editorial / Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 2000.
Dolors Bramon, De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010 (continuació de l'obra de J.M. Millàs i Vallicrosa, Institut Universitari d'Història Jaume Vicens i Vives / Eumo Editorial / Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 2000.
Font: El Punt Avui 13 d'agost de 2000.
