Sento que la tasca de recuperació de la identitat catalana no quedarà completa fins que no siguem capaços d’incorporar l’islam com una part integrant del fet nacional català, de visualitzar aquesta presència com una riquesa perduda a causa del fanatisme i la bogeria
El meu punt de vista sobre la presència de l’islam a Catalunya no és la d’un sociòleg o un antropòleg que observen el tema des d’ anés. Com musulmà català, la meva visió se centra en la significació que pot tenir el retorn de l’islam en relació amb la construcció nacional de Catalunya, sobre el que l’islam ha significat en aquesta terra, i sobre les oportunitats que el present ens ofereix.
L’islam no és una religió nouvinguda. Com la resta de l’Estat espanyol, la presència de l’islam en la nostra història no és anecdòtica. Trobem centenars de pobles i ciutats fundats pels musulmans, que van romandra en ells durant vuit segles. Dins d’aquesta llarga història, destaca la memòria de les taifes de Lleida i de Tortosa, o la història de ciutats com Balaguer, la capital de la Noguera. Els musulmans van fundar la majoria dels pobles que avui dia podem trobar en les terres de l’Ebre. En algunes comarques, el percentatge de topònims d’origen àrab o berber arriba al 80 %. Tot un llegat que va deixar una forta empremta en l ‘administració, el comerç, l’agricultura i l’artesania, però també en la literatura, l’art i el pensament. No podríem entendre el pensament de Ramón Llull, patriarca de la filosofia catalana, sinó és com el resultat de la seva convivència amb l’islam, una relació sens dubte conflictiva, en la qual el seu pensament es va forjar. L’exemple de Llull és extensible a tota la cultura catalana des del segle VIII fins a les albors de la modernitat.
Què va succeir amb la cultura islàmica catalana? Simplement, va ser destruïda. Com a exemple, vull evocar la història de Medina Balagî, la Balaguer musulmana. Al segle x, no únicament era una ciutat pròspera, sinó culturalment avançada. L’arabista Xavier Ballestín ha mostrat l’existència d’una important escola de teologia que es va desenvolupar durant la segona meitat del segle X, formada per un grup de nou savis el prestigi del qual va ser reconegut fora de al-Andalus. La ciutat enviava estudiants als principals centres de coneixement del moment: Damasc, Bagdad, Tunísia, Còrdova i Granada. Els estudiants tornaven amb els sabers més avançats sobre medicina, ciència o filosofia.
Amb la conquista de la ciutat per part del Comte d’Urgell l’any 1105, es va implantar un sistema feudal de govern i d’organització de la propietat. Com en la majoria de les ciutats conquistades, els musulmans van disposar d’un any per abandonar les seves cases i establir-se en barris de la perifèria. Totes les seves propietats van ser repartides entre els conquistadors. La conquista va produir despoblament i ruïna, la reducció dràstica de la superfície urbana, amb l’abandonament de tot el nucli urbà del Pla d’Almatà. Segons explica Carme Alós, directora del Museu de la Noguera, encara que els cristians es van apoderar de les possessions dels musulmans, molt aviat es van adonar que no sabien com administrar el patrimoni que havien espoliat. La derrota dels musulmans va significar la ruïna del camp.
Balaguer tenia un palau a l’estil de l’Alhambra de Granada. Per la seva bellesa va ser batejat pels Comtes d’Urgell com el “Castell Formòs”, Castillo Hermoso, i va ser convertit a la residència dels Comtes fins que la ciutat va ser de nou conquistada, en 1413, aquesta vegada per les tropes de Fernando de Antequera. Els Trastámara es van esforçar a destruir tot vestigi islàmic de Balaguer i la Noguera. Del Castell Formós no va quedar pedra sobre pedra, i poc queda de les mesquites i altres edificis que podrien oferir-nos un testimoni de la riquesa de la Catalunya musulmana. La mesquita de Madina Balagi estava situada on avui dia trobem l’Església de Sant Crist. Els mateixos Trastámara, val la pena recordar-lo, van privilegiar l’ús del castellà a Catalunya.
Històries similars poden comptar-se de Lleida o Tortosa, però també d’altres llocs de la Catalunya nord. A principis del segle XVI, la població musulmana es veu obligada a convertir-se al cristianisme. L’any 1610 la pràctica totalitat dels seus descendents són expulsats per ordre de Felip II (III de Castella). Aquests expulsats no eren àrabs ni sarraïns, com encara avui se’ls designa. En realitat, àrabs va haver molt pocs a la Península Ibèrica. Els musulmans no van venir d’anés, ni l’islam va ser una religió imposada per les armes. Van ser els propis catalans, andalusos o castellans els qui van abraçar l’islam.
No hi ha res que permeti afirmar que sota el domini musulmà la població fos arabitzada. No ho va ser al Magreb, on la llengua majoritària de la població seguia sent el berber a principis del segle XX. L’historiador andalusí al-‘Udhrî (m. 1085) va deixar escrit que al segle XI no havia a Osca “ni un sol àrab pur que sigui descendent d’àrabs”, i això que la població era majoritàriament musulmana. En la Catalunya musulmana, l’àrab era la llengua culta, que permetia connectar-se amb tot un món de coneixements i institucions d’ensenyament de al-Andalus fins a l’Índia. El coneixement de l’àrab era indispensable per a un estudiant de ciències al segle x. Tota la literatura especialitzada del moment en medicina, física, matemàtiques, navegació o astrologia, estava escrita en àrab. Però això no vol dir que aquests musulmans catalans fossin àrabs, que no ho eren, sinó catalans que parlaven majoritàriament català en la seva vida quotidiana. Tal com han explicat diversos estudiosos (com Carmel Biarnés i Antoni Virgili en el seu llibre ‘Conquesta, colonització i feudalització de Tortosa – segle XII’), en el moment de l’expulsió dels moriscos, en any 1609, la immensa majoria d’ells ni tan sol entenien l’àrab. Eren musulmans catalans i parlaven català.
Per si no n’hi hagués prou, hi ha qui diu que el propi nom de Catalunya és d’origen àrab, la qual cosa no seria estrany, ja que aquesta llengua va ser utilitzada com llengua administrativa. En concret, s’han ofert diverses etimologies. La primera va ser posada en circulació per Joan Vernet, qui diu que podria derivar del topònim Qal’a Talûniya, fortificació situada entre Osca i Lleida. Segons una altra hipòtesi, podria derivar del terme ‘qalatans, derivat de l’àrab qa’ala, castell. La tercera és la del llatinista Jaume Joan, qui recorda que Catalunya era denominada en àrab com at-Tagr al-A’là, la frontera o marca superior, que hauria donat tagralà, i d’aquí el gentilici català. La quarta hipòtesi és la de Pere Balañà, qui diu que podria derivar de l’expressió qat’a al-gunya, la terra de la riquesa.
Com estem intentant mostrar, l’islam forma part de la nació catalana. D’una altra manera, mai podrem comprendre l’entramat de relacions on es gesta Catalunya, i ens veurem abocats a repetir una mitologia de cort reaccionari, que vincula aquesta identitat al genocidi dels musulmans. L’islam formava i forma part de Catalunya no pel fet que hagués diverses ciutats governades pels musulmans, sinó per voluntat dels catalans que ens reconeixem musulmans, tant en el passat com en el present. La nostra història no és la del poder, ni la presència de l’islam entre nosaltres està vinculada a cap conquista, sinó a la llibertat de consciència on Al-lâh se’ns revela.
Segons la història oficial, la totalitat dels musulmans catalans van haver de fugir o convertir-se, donant-se per acabada la seva presència al segle XVII. De tota manera, també podem argumentar que l’islam mai ha deixat de ser practicat en la nostra terra, doncs molts dels musulmans catalans que van decidir convertir-se públicament al cristianisme ho van fer per no haver d’anar-se’n, però en realitat van seguir practicant l’islam en secret. Crec que si es produís una situació similar jo faria el mateix. On sinó anem a anar els musulmans catalans? Res ens pot arrencar de la nostra terra, on esperem sigui enterrat el nostre cos. Puc imaginar l’estrip interior d’aquests musulmans catalans, davant el fanatisme religiós que va caracteritzar la història d’Espanya entre els segles XVI i XX. Fa pocs anys, en les poblacions lleidatanes de Seròs i Aitona es van trobar exemplars de l’Alcorà i una altra literatura religiosa islàmica, descobertes en masies quan eren objecte de reformes. Segurament en molts llocs de Catalunya segueixen existint exemplars de l’Alcorà, escrits en català aljamiado, guardats com un tresor pels seus propietaris, musulmans catalans que van haver d’amagar les seves conviccions religioses, viure una situació d’ocultació i terror constants a causa de la imposició d’un model de societat monolítica i refractària a la pluralitat, que va decretar la comunió obligatòria, va assassinar i va expulsar a milers de persones perquè avui dia alguns puguin afirmar que Catalunya és terra cristiana, o que les arrels culturals d’Europa són únicament cristianes.
Per tot això, més que de la “arribada de l’islam a Catalunya” hem de començar a parlar del “retorn de l’islam a Catalunya”, i fer-nos conscients del que aquest retorn representa per a la construcció nacional de Catalunya. Hem de tenir molt present que si l’islam va deixar de ser practicat obertament no va ser per la pròpia voluntat dels catalans, sinó per la imposició del nacional-catolicisme, la repressió violenta de les altres religions, la política de neteja de sang i de repoblacions dels territoris, i la definitiva expulsió de jueus i musulmans de tot l’Estat Espanyol. Aquesta política funesta va ser implementada pels mateixos poders que van realitzar un procés d’unificació violenta de la Península Ibèrica, que va significar la repressió de les tradicions i la llengua catalana.
Des de la meva condició de musulmà català al segle XXI, veig aquesta violència com una mutilació de la meva pròpia identitat, i com aquesta situació es perpetua avui dia de diferents formes. Una d’elles és el no reconeixement de l’islam com a part integrant de la identitat del poble català. Produeix neguit adonar-se que l’odi cap a l’islam és present entre nosaltres, en forma de negació del passat i del rebuig de la presència d’immigrants de confessió musulmana.
Per quin el nacionalisme català no ha realitzat aquesta tasca de recuperació de la memòria històrica del període islàmic? Per Què avui dia el nacionalisme català fa el joc als sectors catòlics més reaccionaris, just aquells que són més agressius contra el propi catalanisme? Una explicació és que la historiografia nacionalista va ser elaborada en un moment en el qual Catalunya intentava entrar a l’òrbita europea, identificar-se amb el camí de la modernitat generat per la revolució industrial, enfront d’una Espanya que es percebia ancorada en el passat. Aquesta orientació del nacionalisme català del segle XIX va marcar la lectura sobre la pròpia història, recalcant tot allò que ens unia al nord, i tendint a rebaixar (fins i tot negar) tota aquella herència que ens vincula al sud. Els historiadors que van reescriure la història de Catalunya des d’una perspectiva de reconstrucció nacional van repetir els mites de la reconquesta cristiana, considerant l’herència islàmica com alguna cosa estranger. Aquest malentès ha estat afavorit per l’associació entre al-Andalus i Andalusia, en el moment en el qual es va sentir que la immigració andalusa posava en perill la supremacia del català.
Tal només un treball conscient de recuperació d’aquest passat pot ajudar-nos a superar la situació d’injustícia històrica cap als musulmans catalans del passat i del present. Sento que la tasca de recuperació de la identitat catalana no quedarà completa fins que no siguem capaços d’incorporar l’islam com una part integrant del fet nacional català, de visualitzar aquesta presència com una riquesa perduda a causa del fanatisme i la bogeria. Des d’aquesta perspectiva, es fa necessari visualitzar el “retorn de l’islam a Catalunya” com un fet positiu, que obre les portes a la recuperació d’una memòria mutilada.
No puc acabar sense una referència al tema de la immigració. Soy conscient que el que s’exposa fins ara xoca amb una imatge molt divulgada. Des de sectors nacionalistes, tant d’esquerres com de dretes, es parla de la immigració musulmana, majoritàriament d’origen magribí, com un perill per a la nostra identitat com poble. Precisament, si el meu plantejament és just el contrari és perquè penso que la recuperació de l’islam com a part integrant de la cultura catalana ens ofereix el millor marc possible per integrar a aquesta nova immigració.
Hem de mostrar als ciutadans musulmans que Catalunya és una terra d’acollida, oberta a la diversitat, i que el nacionalisme català no és reaccionari. Amb vista a la població immigrant de religió musulmana, és important fer arribar aquest missatge diferenciador respecte als nacionalismes espanyol, americà i marroquí, al nacional-catolicisme, a l ‘imperialisme americà i al panarabisme de la monarquia alawita. Molts immigrants vénen de països on existeix un “nacionalisme d’Estat”, repressiu amb les minories (al Marroc: monarquia pa-arabista, repressió dels pobles berber i sahrauí). Hem de ser capaços de transmetre a aquests immigrants l’esperit universalista del nacionalisme català.
No podem oblidar que el discurs actual de la dreta espanyola té com principals enemics a nacionalistes bascos i catalans i a l’islam. Per als defensors del patriotisme espanyol ultramuntà, islam i catalanisme vénen de la mà. Això té certa lògica, ja que l’imperialisme espanyol es va erigir sobre la repressió de l’islam i la cultura catalana. Parlo d’autors molt concrets: Luís María Ansón, Gustavo Bueno, Cesar Vidal, Federico Jiménez Losantos, Serafín Fanjul, Martín Prieto… La islamofobia s’està convertint en un dels pilars del discurs de l’extrema dreta en tot Europa, un discurs populista que vol remarcar les “diferències insalvables”. Des de la dreta l’islam és presentat sempre com una religió estrangera, incompatible amb la identitat d’Espanya.
M’agradaria, en definitiva, poder parlar no de l’islam a Catalunya, sinó d’un “islam català”. A Catalunya, com nació diferenciada, hem de ser capaços d’articular una resposta diferent sobre la integració del fet musulmà. Es tracta de pensar per a la majoria dels ciutadans/as, musulmans o no, que volen una Catalunya moderna, i per als quals la diversitat és un fet positiu. Al mateix temps, es tracta de potenciar tots aquells moviments que treballen en la línia de l’encontre: encontre interreligiós, entre l’islam i la modernitat, amb els drets de les dones com un valor inalienable. No podem permetre que l’islam es converteixi en un element de ruptura en el si de la nostra societat, hem de fer tot el que estigui a les nostres mans per posar en primer pla els elements que permeten una plena integració de l’islam a l’espai laic.
Estic convençut que sol a partir de la base de la plena acceptació de l’islam com a part integrant de la nació catalana, i del reconeixement i desenvolupament dels drets religiosos dels ciutadans/as musulmans per part de les institucions, sol a partir d’aquesta base podrem construir un islam progressista, que pugui contribuir a la construcció nacional de Catalunya.
Abdennur Prado
Font: Altres Andalusos
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada