Per a molts nens fills de famílies musulmanes que viuen aquí les persones es divideixen en dos grans grups: els musulmans i els catalans. Per a un bon nombre de fills d'immigrants seguidors de Mahoma, nascuts i crescuts aquí, que van a escola en català, aquesta segueix sent la gran dicotomia. Els musulmans, per a aquests nens, són els que resen cinc cops al dia, fan el Ramadà i parlen marroquí (que vol dir dialecte marroquí o amazic), mentre que els catalans són els que no fan cap de les coses anteriors però a més a més mengen porc i carns que no es compren a les carnisseries marroquines i beuen alcohol.
Passen anys i generacions, però aquesta disjuntiva clara i definida sembla vigent. Així, no fa gaire, sentia uns nens de 6 o 7 anys que preguntaven exactament això: ¿tu ets musulmana o catalana? I encara que pugui semblar una confusió merament semàntica, una imprecisió lèxica deguda a la seva curta edat, el cert és que encara es fa difícil ser, avui dia, musulmà i català alhora sense que això no suposi un greu conflicte personal, identitari.
I és que encara està pendent la la construcció d'un islam català, cosa que a aquestes alçades de la pel·lícula ja s'hauria pogut donar. Per fer front a l'escissió interna que suposarà per a aquests nens haver de triar entre ser catalans o musulmans, l'única solució possible és que hi hagi un mirall en què es vegin reflectits. ¿La societat que va acollir els seus avis o els seus pares i on han nascut, els reconeix? ¿Els vol tal com són? ¿En respecta la diferència i garanteix que tinguin igualtat de drets en tant que ciutadans o els segueix tractant com a elements forans? Veient les condicions en les quals resen els musulmans de Catalunya, o en locals atapeïts o en oratoris als marges de les ciutats, tot sembla indicar que no hi ha cap voluntat de fer possible aquesta intersecció identitària.
NAJAT EL HACHMI Escriptora
Musulmans a Catalunya
DIMECRES, 9 DE JULIOL DEL 2014
Font:El Periódico
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada